Tristor i renovació

La meva vida ha patit canvis tan intensos en un any que se’m faria massa complex i estens referir-m’hi ara. De vegades el rol que desenvolupes en la vida, professional, familiar, en l’àmbit que sigui, entra inevitablement en conflicte amb el teu propòsit vital. Són moments en que has de prendre decisions, i han de ser conscients. Són moments en que sovint hom passa de no tenir esperança a ser un desesperat; però és segurament l’únic pas per a la veritable transformació personal. Només en nosaltres podem trobar les eines per iniciar el viatge. Hem de ser capaços d’imaginar el viatge (i d’escriure’l), de transcendir hàbits, creences, límits.... el passat en definitiva. No hi ha res a perdre.

Deia Kay Boyle que “no hi ha més que una història important: la història del que en un altre temps creiem i del que ara creiem”. El que posa en marxa un procés de transformació personal és sempre el mateix. Un canvi en la consciència, que alhora canvia la perspectiva, que alhora canvia la manera de pensar i que alhora canvia les teves decisions i accions.

És veritat que en èpoques de grans canvis, de crisi profunda com la que vivim, molta gent busca estructures que la protegeixin, que li donin seguretat: polítiques, religioses, ètniques....Però hi ha cada vegada més gent a qui no només no atrauen aquesta mena d’estructures, sinó que se senten incòmodes en elles. Són les persones orientades cap endins, que tenen els referents interns i no fora d’elles mateixes; persones que valoren la vida en la seva plenitud, en cada un dels seus moments, però que pensen que lo essencial no és només viure, sinó construir la pròpia vida.

Estem en moments de canvi a tots nivells. Els governs, pressionats, apliquen mesures: retallades, ajustaments, reformes.....Però, de què serveixen si no canviem les maneres de pensar?, si el sistema educatiu segueix “fabricant” persones amb l’objectiu que s’adaptin al “sistema”?. Polítics i mitjans de comunicació obeeixen en general als mateixos interessos: preservar el “sistema”, l’estat de coses. Per això juguen amb el gran mal del nostre temps: la por. Han aconseguit que ho decidim tot per por. En tots els àmbits de les nostres vides. Em venen al cap les paraules de Marianne Williamson i d’Abraham Maslow quan feien referència a que el que de veritat ens espanta és la nostra llum i no la foscor, el nostre poder de canviar. Tenim por a la nostra responsabilitat. La por a no saber no és, en el fons, més que la por a fer. I amb això juguen. No per gaire temps però......