domingo, 27 de mayo de 2012

BENDITA CRISIS

Aunque alguien pueda pensarlo, no me refiero a la “crisis” en abstracto, de la que hablamos continuamente y de forma recurrente un día sí y otro también, esa crisis que a menudo sentimos externa a nosotros y de la cual buscamos culpables en cada conversación. A lo que hago alusión es a la esencia misma de nuestra vida, a las “crisis” que en forma de preguntas subyacen en cada elección que hacemos y en cada decisión que tomamos, momento a momento.
Einstein decía que sin crisis no hay desafíos, y sin desafíos la vida es una rutina. Es ahí cuando puede surgir lo mejor de nosotros mismos, porque la lucha de la vida no es sino contra nosotros mismos. Se trata de crecer paso a paso, día a día. Sólo en el conflicto, en la angustia, seremos capaces de comprender nuestro verdadero lugar en el universo; cuando nos cuestionamos, nos preguntamos y nos respondemos con toda la trascendencia de la que somos capaces.
Los seres humanos tenemos sorprendentes capacidades, pero la paradoja es que no podemos expresarlas sin el reto que surge del dolor, cuando el sinsentido nos hace dudar de todo, sobre todo de un sistema que nos ha enseñado a ser obedientes y a estar quietos. ¡Qué gran paradoja la humana! Tenemos un cerebro con un potencial enorme, capaz de auto trascendernos, y a la vez nos encorsetamos en creencias que nos limitan viviendo la vida de otros. Somos a la vez capaces de dar saltos evolutivos enormes y de seguir el camino del no vivir que nos viene marcado.
La actual situación tiene de bueno que muy probablemente alterará nuestra forma de percibir el mundo y nuestra propia realidad. Veremos que para que las cosas funcionen, no es tan importante el “sistema” como nuestra forma de actuar conscientemente. La libertad tiene significado si somos libres “para algo” y no sólo libres “de algo”. Es nuestra capacidad de actuar lo que nos da poder. Y ese poder proviene de nuestro centro interior, no de factores externos; es un derecho que nos pertenece por haber nacido.
Ése es el sentido que debemos darle a las crisis: una oportunidad de reinventarnos para crecer.
La democracia no es un solamente un “sistema” político, sino un estado interior, de cada persona. De nuestra propia evolución individual y de nuestra capacidad de asumir responsabilidad, dependerá que el mundo sane. Con una forma de pensar diferente actuaremos de otra manera, no reaccionando ni simplemente obedeciendo, sino respondiendo percibiendo todas las posibilidades. Entonces seremos capaces de cambiar las tres relaciones esenciales de la existencia humana: con nosotros mismos, con los demás y con el mundo. Nuestros patrones cambian porque nuestras necesidades lo hacen también. Nuestro centro interior se convierte en la referencia, con lo que nuestra percepción se clarifica, se vuelve congruente y aprecia lo que realmente queremos para nuestra vida.
Enlazo con lo que decía principio: nada de lo que sucede es ajeno a nosotros. La “crisis”, como la economía o la política, está sujeta a percepciones, a propaganda y a mentiras. Podemos pensar y creer lo que queramos, pero lo más positivo es centrarnos en aquello que podamos hacer de la manera más congruente y, en palabras de Einstein, “Vamos a tener que pensar de una manera esencialmente nueva si queremos que la humanidad sobreviva y ascienda a niveles más elevados”.

El primer paso es que nos respondamos a la pregunta básica de “¿Quiénes somos?”
Sin entender quiénes somos y de dónde venimos, difícilmente avanzaremos de verdad. Los nuevos conocimientos que la ciencia nos ha aportado no dicen que hasta ahora hemos partido de ideas equivocadas al respondernos a esa pregunta. Estamos en una crisis múltiple que amenaza el futuro de la humanidad de una forma sin precedentes, y necesitamos de ese nuevo conocimiento para ser capaces de atender mejor a cada una de nuestras crisis individuales; estableciendo nuevas asociaciones basadas en una percepción distinta de la realidad, en la fe en la ayuda mutua y la cooperación, en la ausencia de miedo y de juicio, en asumir nuestra responsabilidad.
¿Qué valores elegiremos? ¿Qué legado dejaremos? No tendremos que esperar mucho para averiguarlo.

(Escena de la maravillosa película "Ahora o Nunca", de 2007: No esperes al final para hacerte las preguntas clave en tu vida)

domingo, 20 de mayo de 2012

LA RESPONSABILITAT DE SER LA NOSTRA MILLOR VERSIÓ




Ahir dissabte, l’Associació Cultural Valors va organitzar a la Biblioteca Pompeu Fabra de Mataró, la seva V Jornada sota el títol “Responsabilitat”, amb la presència de Jordi Sànchez, politòleg i adjunt al Síndic de Greuges, Pepa Ninou, directora del Pla Nacional de Valors promogut per la Generalitat, Norbert Bilbeny, catedràtic d’ètica de la Universitat de Barcelona i el filòsof Manuel Cruz.  
Podeu veure'n més informació aquí:


L’acte va ser prou interessant, i la intervenció dels ponents va estar a l’alçada de lo important de la qüestió que es tractava. Vull destacar una frase que va dir Pepa Ninou i que fa pensar: “ La pregunta no és quin món deixarem als nostres fills, sinó quins fills deixarem al nostre món”
Aquesta és una gran responsabilitat, efectivament. I sobre tot amb nosaltres mateixos, perquè del què arribem a ser cadascú de nosaltres com individus dependrà el que siguin els nostres fills, les persones del nostre entorn i el món.
La responsabilitat és un dels aspectes més importants de la vida. Probablement, juntament amb la confiança, el més important per a la vida col·lectiva.
Sense aquest valor no hi ha llibertat, ni existeix la capacitat de canviar, d’aprendre del fracàs per tornar-se a aixecar i seguir endavant amb possibilitats d’aconseguir allò que perseguim.
La responsabilitat és ser capaç de donar resposta davant els reptes que se’ns presenten i, sobre tot, fer-se’n càrrec.
Arribar a ser el millor que podem ser, la “nostra millor versió”, és el propòsit més important de la vida, I això, més que aprendre res, implica desaprendre molt. Estem programats per creences, per tot allò que ens ha envoltat, que ens han introduït i que ens dirigeix des del nostre subconscient que pren el 95 per cent de les nostres decisions. Només si som conscients d’això, i som capaços de detectar les creences i les pors que ens limiten, podrem canviar i transformar-nos; podrem desaprendre i tornar a aprendre per, d’una manera més conscient i responsable, contribuir d’una manera proactiva a millorar el món.

Paulo Coelho, en el seu compte “Tapant el sol amb la mà” ens explica que
Un deixeble va anar a veure el rabí Nahman de Braslaw:
-No vaig a continuar amb els meus estudis dels textos sagrats-va dir-. Visc en una petita casa amb els meus germans i els meus pares i mai trobo les condicions ideals per concentrar-me en el que és important.
Nahman va apuntar al Sol i li va demanar al seu deixeble que aixequés la mà enfront del seu rostre per interrompre la visió de l'astre rei. El deixeble així ho va fer.
-La teva és petita i, no obstant això, has aconseguit ocultar totalment la força, la llum i la majestat de l'immens Sol. De la mateixa manera, els petits problemes aconsegueixen donar-te la disculpa necessària per no prosseguir amb la teva recerca espiritual.
Igual que la té el poder d’amagar el Sol, la mediocritat té el poder d’amagar la llum interior. No culpis als altres per la teva pròpia incompetència.

No en tinc cap dubte que la nostra evolució te molt a veure amb la nostra conquesta interior, amb la nostra capacitat d’assumir la responsabilitat sobre el que som, sobre el que fem, i sobre el nostre destí individual i col·lectiu. La sortida de la situació actual de crisi profunda depèn de que individualment siguem capaços de ser nosaltres mateixos, de ser autèntics.
Tots tenim quelcom especial que compartir, que transmetre. El nostre “element”, que diu Ken Robinson. Allà està la nostra força. Fracassarem si volem convertir-nos en un altre o seguir els seus valors. No viuríem la nostra vida sinó la seva. Al final, el que realment queda és el llegat que som capaços de deixar, i només serà valuós si és autèntic, si prové d’haver estat capaços de tenir el coratge per ser responsables, fidels als nostres principis i valors. Quan aprenem a acceptar –i no negar- la responsabilitat per la manera com pensem i sentim respecte al que ens passa, podem caminar amb la ment oberta dirigida pel cor i l’ànima i oferir al món la “nostra millor versió”. 



sábado, 12 de mayo de 2012

AQUÍ Y AHORA


Napoleon Hill, escritor y conferenciante, fue el creador del concepto “Master mind”, del que habla en su libro “Piense y Hágase rico”, auténtica Biblia en el campo del desarrollo personal. Se trata de un grupo de personas que se unen para formar un equipo de trabajo de iguales, unidas de forma armónica con un propósito común de ayudarse, de compartir experiencias, de retarse, y juntando energías; hasta el punto de que todas ellas (suelen ser un grupo reducido) forman una nueva mente, que es más que la suma de todas ellas individualmente. Esa nueva mente es a lo que Hill denomina “Master mind”.

En el año 2000, un pequeño grupo de personas que asistimos a un seminario de Tony Robbins en Hawaii, decidimos crear uno de estos grupos tras regresar a Barcelona, con la voluntad de reunirnos periódicamente para trabajar juntos nuestro afán de cambio y de crecimiento personal.
Recomiendo con absoluta convicción este instrumento a aquellas personas que efectivamente quieran cambiar algunos aspectos de sus vidas, determinar y revisar objetivos, corregir carencias, definir proyectos, o buscar, en definitiva, un entorno adecuado que las impulse a una nueva manera de pensar.

Durante todo el día de ayer, estuve reunido con mis amigos y compañeros de grupo, Sergi, Carlos, Juan, Mario y Marcial, trabajando conjunta e intensamente sobre los objetivos que cada uno de nosotros tenemos en las diferentes áreas de la vida.
Durante la comida estuvimos comentando el bombardeo de noticias negativas que constantemente nos llegan desde los medios de comunicación y desde las instituciones que nos gobiernan; y de lo necesario que se hace aislarse de todo este ruido para poder tener perspectiva en nuestras vidas, y poder adquirir conciencia.
Decíamos entre nosotros, que si hay algo que sería importante enseñarle a nuestros niños es a ser librepensadores, a que no se dejen atrapar por el "sistema". A lo largo de la vida, desde nuestra infancia, nos van introduciendo a través de la educación y el entorno, opiniones, juicios, dudas, miedos, que vamos absorbiendo y nuestro cerebro convierte en creencias, las cuales van conformando nuestra identidad y llegan a convertirse en nuestra realidad, aquello que creemos que somos.  Esos hábitos, que de alguna manera nos encadenan a una realidad muchas veces no deseada, hemos de saber que nos limitan a la hora de conseguir objetivos y de sentirnos bien.
Lo que logra toda esa incesante lluvia de informaciones negativas es que, como todo está tan mal, nos decimos a nosotros mismos que ya estamos bien como estamos; y acabamos justificando nuestra propia situación por las circunstancias. De esta forma nos desconectamos de lo realmente importante, de los valores prioritarios. Nos alejamos de nuestra fuente esencial, y nos negamos la posibilidad de cambiar nuestra vida. Dejamos de darnos oportunidades, y renunciamos a la responsabilidad de controlar nuestro destino. Esto es desastroso, porque nuestra evolución como especie tiene mucho que ver con la capacidad de asumir la responsabilidad, en nuestra vida y en nuestra realidad. Y de hacerlo con plena conciencia y atención en el “aquí y ahora”.

Decía John Lennon que la vida es todo aquello que transcurre mientras hacemos otros planes. Esta frase define de manera extraordinaria lo que es realmente importante en nuestra existencia: el estar presente, aquí y ahora, con atención plena, siendo conscientes. Seguramente el sentido de la vida es la cuestión clave, la pregunta más apremiante, y probablemente es distinto en cada persona y en cada momento. Porque lo realmente importante no es el sentido de la vida en términos generales, sino el significado concreto que le da un individuo a su vida en un momento dado.
Todos cambiamos constantemente, aunque no seamos conscientes de ello. Somos diferentes respecto a hace un instante, y seremos diferentes dentro de unos momentos. La vida es cambio. Nada es permanente. Y nuestro sufrimiento proviene en muchas ocasiones de querer retener alguna cosa que existe en nuestra vida o que creemos poseer.
La vida no suele desarrollarse según nuestras expectativas, y hacemos camino al andar. Por eso, porque lo importante es el camino, es fundamental que tengamos claro que en la vida no hay pasado ni futuro. Pasado y futuro son culpa y miedo, y no deben condicionarnos ni limitarnos. La alegría sólo puede existir en el presente. La vida es sólo lo que acontece ahora, quería decirnos seguramente Lennon. Sólo se vive en el presente; y sólo en el presente podemos expandir el tiempo, porque sólo en él se experimenta de verdad la vida.

En la maravillosa película “El Club de los Poetas muertos”, el personaje del profesor (que encarna Robin Williams), cita a Horacio cuando dice: “El día de hoy no se volverá a repetir. Vive intensamente cada instante, lo que no significa alocadamente, sino mimando cada situación, escuchando a cada compañero, intentando realizar cada sueño positivo, buscando el éxito del otro, examinándote de la asignatura fundamental, EL AMOR. Para que un día no lamentes haber malgastado egoístamente tu capacidad de amar y dar vida”.
El verdadero sentido de la vida nace únicamente del amor y la conciencia con atención en el momento presente.
El personaje del profesor, en la película, ayuda a los alumnos a descubrir sus propios caminos. Enseñar a pensar y a ejercer la reflexión crítica es algo que debiera ser esencial en la educación de los niños. Sin embargo, no es así, generamos criaturas que quedan atrapadas en el sistema, llenas de dudas y miedos.



Es fundamental volver al punto. A lo esencial. A nuestra verdadera fuente. Hemos de hacerlo una y otra vez, volver a los valores primordiales controlando nuestros pensamientos y emociones.
Los males de nuestro mundo tienen que ver con que pensar por nosotros mismos se ha convertido en un ejercicio extraño. Así nos va…..

lunes, 7 de mayo de 2012

LA LÒGICA DEL COR


(Montserrat Nebrera aclamada pels seus simpatitzants en una imatge d'arxiu del congrés del PPC de juliol de 2008)

Revisar la història per jutjar es un exercici inútil, com també fer-ho per justificar-se. Ja deia Gracián que “qui critica, es confessa”. Crec però, que reflexionar sobre els fets passats es útil si serveix per aprendre, si s’és capaç de fer-ho de manera congruent amb els valors que et mouen, des del cor, i, sobre tot, posant-se en les sabates dels altres; també en les d’aquells de qui pensem que ens van fer mal.
Aquest cap de setmana el PP de Catalunya ha celebrat un congrés, i es inevitable que el pensament se’n vagi quasi quatre anys enrere, quan va tenir lloc el que va portar a la presidència del partit a Alícia Sánchez-Camacho després de guanyar per un nombre molt escàs de vots a Montserrat Nebrera, malgrat totes les pressions imaginables exercides sobre militants i compromissaris per tal d'evitar la presentació d’aquesta última a la presidència del partit.
Va ser aquell un congrés convuls, d’una gran tensió que es mastegava en els passadissos i les sales de l’hotel on es van reunir els compromissaris; però també ple d’il·lusions, “el nostre maig del 68”, en paraules d’alguns dels qui donàvem suport a la candidatura de regeneració que encapçalava la llavors diputada al Parlament.
No tinc cap interès en revisar, jutjar ni justificar decisions, actuacions o posicionaments personals relacionats amb aquell congrés. Deixo això per la història, o per qui hi tingui interès. Però sí crec que és convenient reflexionar sobre la responsabilitat que, en el desastre actual del nostre sistema polític, tenen els partits polítics i el seu funcionament poc democràtic.
El fet que actualment la separació de poders, fonament de la democràcia, sigui una ficció, i que els polítics hagin deixat de representar els interessos dels ciutadans, es conseqüència directa del monopoli dels partits en els assumptes públics. S’han apoderat de les institucions, i han imposat la seva voluntat en defensa dels seus interessos. Tot això amb l’agreujant ( si es que n’hi cap més) de que la seva rigidesa i nul·la democràcia interna ha fet que els partits polítics s’hagin tornat autistes, incapaços de “llegir” els missatges que els envien els ciutadans; i esquizofrènics, ja que la seva percepció de la realitat social no s’ajusta al que de veritat passa a l’exterior.
Amb tot això, es mostren incapaços de canviar, i el seu pensament i cultura interna és inflexible i perversa.
Aquesta rigidesa està molt relacionada també amb una determinada cosmovisió que parteix de la fragmentació, de l’exaltació de lo propi enfrontat a lo “altre”. Quan passa això, quan els interessos propis estan per damunt de lo comú i la defensa de la ideologia es hermètica i sectària, esdevenen aleshores comportaments irracionals vistos des d’un punt de vista més holístic.
Es molt difícil, en aquesta situació, que els partits puguin trobar solució a assumptes complexes com els que ara afrontem, perquè la perspectiva des de la que treballen és pobre i limitada. Aquestes organitzacions descansen sobre valors i prioritats equivocades; no fomenten el talent i la creativitat, sinó el servilisme i la submissió als dictats de l'elit dirigent; en elles no rau com a base la confiança i l'ètica, sinó l’interès personal i la corrupció moral.
Després d’aquell congrés, i havent deixat la política activa, m’he fet moltes preguntes sobre el que va passar, i del perquè estem com estem.
Per què s’ha desaprofitat i es desaprofita tant potencial creatiu en els partits (i en les organitzacions en general)?
Per què no es deixa a les persones ser creatives?
I em ve al cap dir que, en lloc de donar tants consells a la ciutadania i als membres d’altres grups, es podria començar per demanar responsabilitats a tots aquells que se n’encarreguen “d’aniquilar” la llibertat, la creativitat i la innovació en les nostres organitzacions.
Tots cometem errors, ningú no n’està exempt. Però quan veiem a on ens han portat determinades maneres de pensar i fer, qualsevol esforç i sacrifici paga la pena quan es fa amb l’objectiu d’aconseguir allò que és just i bo per a tota la comunitat, per aconseguir que ningú que sàpiga parlar segueixi callat, perquè no hi pot haver treva fins aconseguir que tots assumim la nostra responsabilitat, aquella que es nodreix de l’autocrítica del pensament obert, i de les preguntes més que de les respostes.
Moltes coses es van perdre aquell juliol de 2008, i potser ara és el moment de fer un repàs d’aquell crit, avui desposseït ja de tendresa immadura. Esperant, això sí, que els dies que vindran tornin a portar l’esperança d’un futur brillant, que deixi enrere aquesta foscor.

miércoles, 2 de mayo de 2012

LA POLÍTICA ÉS QUELCOM MÉS

(Foto: Raimon Panikkar recollint el Doctorat Honoris Causa de la Universitat de Girona)

                                              


"…el que el món necessita avui és una multiplicitat d’organismes vivents, lliurement units per la col·laboració, la constant comunicació, i la possessió d’idèntics objectius i propòsits” -Alice A. Bailey.

Degut a la meva decisió de deixar la política professional en abandonar el partit en el que vaig militar molts anys i al meu posicionament crític amb el sistema polític- econòmic-institucional, em trobo de vegades immers en debats sobre si m’he tornat “antisistema” o sobre si actituds com la meva, crítiques vers la política, no poden afavorir indirectament el reforçament del populisme.
He posat amb tota intenció en l’encapçalament d’aquest escrit una cita que m’agrada especialment, perquè descriu de manera perfecta i en poques paraules quina és la visió de la societat a la que anirem a parar seguint un camí evolutiu i de transformació cap a una forma més humana i ecològica de conviure.
Les societats i els estats evolucionaran en la comprensió de que tots som parts d’un tot interconnectat, i que cadascú de nosaltres ha de contribuir amb la millor versió de nosaltres mateixos. Aquest coneixement, i el fet d’assumir la responsabilitat de les nostres vides i del nostre destí individual i col·lectiu, ens conduiran a un nou tipus de relacions humanes i a un nou sistema polític i econòmic basat en valors com la cooperació i la interdependència.
Cada vegada serà menys necessària una classe dirigent tal com avui la tenim conceptuada. El que ara es piramidal serà horitzontal i el que ara vertical serà transversal. La societat s’estructurarà en xarxes que substituiran les anteriors jerarquies i, com ja he dit en algun escrit anterior, el progrés econòmic i social no es generarà ja a través de polítiques i models dictats pels estats, sinó per territoris més petits i homogenis des del punt de vista cultural i de valors.
Les persones, que conformen la societat, son el motor de l’evolució, i tenen un potencial il·limitat de creixement i de creativitat. Els governs i les institucions, de les que la pròpia societat s’ha dotat com a formes d’organització en els diversos àmbits, han d’estar al seu servei. Per tant, no és possible que el poder que d’elles deriva ocupi totes les àrees d’una societat, ofegant la iniciativa i la capacitat de debatre o de participar dels ciutadans i marcant el full de ruta del seu destí.
Aquest procés, de control i submissió de la societat als dictats de la política i “els mercats”, s’ha de revertir. És imprescindible que la societat civil es converteixi en el contrapès de l’excessiu pes del poder polític; alhora que la política és massa important com perquè els ciutadans es desentenguin dels assumptes públics.
Si la societat civil no participa en els assumptes de tots, o es rebel·la o es torna feble i delega la seva responsabilitat.
Aquest és el nucli fonamental del que intento exposar i que personalment defenso: la devolució de poders a la societat per part dels polítics i les institucions.
L’exercici de la política actual és profundament empobridor, i els seus instruments, els partits polítics, tenen com aspiració prioritària l’exercici del poder i el control sobre la societat en benefici propi.
Per això, és necessari que la societat civil assumeixi la seva responsabilitat i reclami de forma efectiva als governants la devolució dels poders que només a ella corresponen. La societat ha d’impulsar iniciatives en tots els àmbits que facin possible la seva millor articulació, així com dissenyar les seves estratègies al marge de les subvencions oficials, instrument aquest que sovint ha fet que els ciutadans es convertissin en dependents del poder de torn i servidors dels interessos dels partits polítics. I la resposta de la pròpia societat en aquesta nova etapa que s’ha d’iniciar, ha de venir basada en nous valors; els de la integració, la suma de voluntats, la ment oberta; i actuant des del cor. I també tenir clar que les reformes polítiques, econòmiques i institucionals necessàries, s’han de fer des de la premissa indiscutible que els governs estan al servei dels ciutadans.
El present, i òbviament el futur, ens presenta grans reptes si volem fer una societat més humana. Però tot passa prèviament, per aquesta devolució de poders a la societat civil i perquè la persona assumeixi la seva responsabilitat en el futur individual i col·lectiu.

Penso, intentant resumir, que hem de mirar de promoure, des de l’acció social, una revolució individual i col·lectiva al voltant de tres idees:

  • Un sistema econòmic i social que ofereixi una vida digna per a totes i tots, garantint a tothom les necessitats bàsiques.
  • Un sistema polític que sigui una democràcia real, participativa, transparent, justa i al servei de la comunitat, que permeti treballar ara i per al llarg termini, més enllà dels interessos electorals partidaris. L’espai democràtic només te sentit en el segle XXI si és participatiu i compartit, i això ho ha de fer possible una transformació cultural i educativa que comenci per les persones i les escoles.
  • Un sistema sostenible, que cuidi i protegeixi el nostre entorn, tot allò que ens envolta i del que formem part en una natural interactuació.


No hem d’oblidar mai que la nova societat ha de ser producte dels nostres millors somnis, perquè te a veure amb el sentit de la vida. Ni més ni menys......