LA LÒGICA DEL COR

(Montserrat Nebrera aclamada pels seus simpatitzants en una imatge d'arxiu del congrés del PPC de juliol de 2008)

Revisar la història per jutjar es un exercici inútil, com també fer-ho per justificar-se. Ja deia Gracián que “qui critica, es confessa”. Crec però, que reflexionar sobre els fets passats es útil si serveix per aprendre, si s’és capaç de fer-ho de manera congruent amb els valors que et mouen, des del cor, i, sobre tot, posant-se en les sabates dels altres; també en les d’aquells de qui pensem que ens van fer mal.

Aquest cap de setmana el PP de Catalunya ha celebrat un congrés, i es inevitable que el pensament se’n vagi quasi quatre anys enrere, quan va tenir lloc el que va portar a la presidència del partit a Alícia Sánchez-Camacho després de guanyar per un nombre molt escàs de vots a Montserrat Nebrera, malgrat totes les pressions imaginables exercides sobre militants i compromissaris per tal d'evitar la presentació d’aquesta última a la presidència del partit.

Va ser aquell un congrés convuls, d’una gran tensió que es mastegava en els passadissos i les sales de l’hotel on es van reunir els compromissaris; però també ple d’il·lusions, “el nostre maig del 68”, en paraules d’alguns dels qui donàvem suport a la candidatura de regeneració que encapçalava la llavors diputada al Parlament.

No tinc cap interès en revisar, jutjar ni justificar decisions, actuacions o posicionaments personals relacionats amb aquell congrés. Deixo això per la història, o per qui hi tingui interès. Però sí crec que és convenient reflexionar sobre la responsabilitat que, en el desastre actual del nostre sistema polític, tenen els partits polítics i el seu funcionament poc democràtic.

El fet que actualment la separació de poders, fonament de la democràcia, sigui una ficció, i que els polítics hagin deixat de representar els interessos dels ciutadans, es conseqüència directa del monopoli dels partits en els assumptes públics. S’han apoderat de les institucions, i han imposat la seva voluntat en defensa dels seus interessos. Tot això amb l’agreujant ( si es que n’hi cap més) de que la seva rigidesa i nul·la democràcia interna ha fet que els partits polítics s’hagin tornat autistes, incapaços de “llegir” els missatges que els envien els ciutadans; i esquizofrènics, ja que la seva percepció de la realitat social no s’ajusta al que de veritat passa a l’exterior.

Amb tot això, es mostren incapaços de canviar, i el seu pensament i cultura interna és inflexible i perversa.

Aquesta rigidesa està molt relacionada també amb una determinada cosmovisió que parteix de la fragmentació, de l’exaltació de lo propi enfrontat a lo “altre”. Quan passa això, quan els interessos propis estan per damunt de lo comú i la defensa de la ideologia es hermètica i sectària, esdevenen aleshores comportaments irracionals vistos des d’un punt de vista més holístic.

Es molt difícil, en aquesta situació, que els partits puguin trobar solució a assumptes complexes com els que ara afrontem, perquè la perspectiva des de la que treballen és pobre i limitada. Aquestes organitzacions descansen sobre valors i prioritats equivocades; no fomenten el talent i la creativitat, sinó el servilisme i la submissió als dictats de l'elit dirigent; en elles no rau com a base la confiança i l'ètica, sinó l’interès personal i la corrupció moral.

Després d’aquell congrés, i havent deixat la política activa, m’he fet moltes preguntes sobre el que va passar, i del perquè estem com estem.

Per què s’ha desaprofitat i es desaprofita tant potencial creatiu en els partits (i en les organitzacions en general)?

Per què no es deixa a les persones ser creatives?

I em ve al cap dir que, en lloc de donar tants consells a la ciutadania i als membres d’altres grups, es podria començar per demanar responsabilitats a tots aquells que se n’encarreguen “d’aniquilar” la llibertat, la creativitat i la innovació en les nostres organitzacions.

Tots cometem errors, ningú no n’està exempt. Però quan veiem a on ens han portat determinades maneres de pensar i fer, qualsevol esforç i sacrifici paga la pena quan es fa amb l’objectiu d’aconseguir allò que és just i bo per a tota la comunitat, per aconseguir que ningú que sàpiga parlar segueixi callat, perquè no hi pot haver treva fins aconseguir que tots assumim la nostra responsabilitat, aquella que es nodreix de l’autocrítica del pensament obert, i de les preguntes més que de les respostes.

Moltes coses es van perdre aquell juliol de 2008, i potser ara és el moment de fer un repàs d’aquell crit, avui desposseït ja de tendresa immadura. Esperant, això sí, que els dies que vindran tornin a portar l’esperança d’un futur brillant, que deixi enrere aquesta foscor.