LA CRISI COM EXPRESSIÓ COL·LECTIVA D'UN CONFLICTE

En les darreres setmanes, he tingut ocasió de parlar varies vegades públicament de la meva visió sobre la “crisi”. Ho he fet davant empresaris, botiguers, emprenedors, i també ciutadans normals i corrents; persones totes elles preocupades per l’actual situació. I es que, independentment de quina sigui la responsabilitat de cadascú en l’actual estat de coses o el molt o poc coneixement que tinguem dels factors que el provoquen, no evita que ens afecti.

Dit això, no ens queda altre camí, assumit el desconcert , que despertar i caminar si no volem que el nou escenari, tan diferent al que hem conegut, ens exclogui per inadaptats.

Hem d’evitar que ens passi que el propi concepte “crisi” es converteixi en una maniobra de distracció, que ens impedeixi veure el que de veritat està passant al món.

D'entrada, crec que hi ha una sèrie de factors que al meu entendre no es poden posar en qüestió en qualsevol anàlisi sobre aquesta crisi:

1.- Que sorgeix perquè els valors actuals no estan alineats amb l’evolució, entesa aquesta en termes humanitaris i de sostenibilitat de la vida al planeta

2.- Les solucions que s’estan adoptant pels organismes i governs que ens dirigeixen, són contradictòries amb el que ens venen en els seus discursos els polítics i amb el que ha estat la història dels darrers 60 anys; és a dir, que les generacions viurien cada vegada millor i amb més benestar, justícia i llibertat. És tot el contrari. Doncs les mesures d’ajust i d’intervenció econòmica són veritables cops d’estat, per no dir una guerra declarada, contra els ciutadans

3.- La crisi és una estafa regressiva, amb l’objectiu d’esclavitzar-nos i concentrar més el poder i la riquesa

4.- Le democràcia s’ha convertit en una mera il·lusió retòrica, en la que cada quatre anys ens compten, però en la que en realitat no comptem per a res important

5.- L’única solució que tenim (o la principal) és l’educació. Una educació diferent, això sí, perquè l’actual sistema educatiu és just el que han utilitzat per portar-nos a on ara som. Un sistema educatiu que ens ha allunyat de les preguntes essencials, que és culpable de la crisi moral a l’haver prioritzat conceptes com productivitat, encaix en el sistema, competència, egoisme, interès propi, etc....

I ara anem al tema de fons: quan parlem de la crisi, del que es tracta realment en el fons és de parlar sobre nosaltres mateixos. 
En totes les societats i en totes les èpoques, els canvis sempre han vingut impulsats per tres elements bàsics:

1er, la tecnologia; 2on, les institucions; i 3er, els sistemes de valors en el marc d’un model mental imperant.

Aquest darrer és el veritablement transcendent. Els dos primers factors ja poden evolucionar, però el dilema es presenta quan ens adonem que hem desenvolupat visions del món o models mentals que ja no responen a l’imperatiu de la transformació emergent en termes humans a la que abans feia referència. Què fem llavors? Si mirem el nostre món, hem construït una societat que ens ha deshumanitzat i ens ha arrossegat al patiment i la insatisfacció.

La gran pregunta: Quantes coses, quantes idees, creences, preteses veritats, no hem donat per assumides i per bones, però que en realitat no estan alineades amb la nostra essència i per tant ens fan viure fora d’aquesta? Recomano que hi pensem i escrivim sobre això, perquè potser ens dona alguna llum sobre la nostra pròpia insatisfacció.

Fa poc es va estrenar la pel·lícula “Hanna Arendt y la banalidad del mal”, basada en els articles que Arendt va escriure a partir del testimoni del nazi Eichmann en el judici que el va trobar culpable pels crims contra el poble jueu durant la segona guerra mundial. Ella, enfront les crítiques de l’opinió pública del món, i en especial jueva, sostenia el concepte del que anomenava la “banalitat del mal”. Deia que Eichmann no era capaç de pensar, simplement obeía la llei més enllà de tota moral. Crec que Arendt no va ser ben entesa per alguns, perquè com diu José Ignacio González Faus en un article a La Vanguardia avui, parlar d’aquesta “banalitat del mal” no és rebaixar la gravetat del que va passar, sinó augmentar-la. El que efectivament és terrible es que autèntiques barbaritats perverses es presenten i son viscudes per la gent com coses indiferents i quasi acceptables.

Repeteixo: Quantes autèntiques barbaritats no hem donat per bones senzillament perquè, a base de repetir-les els mitjans i els polítics, hem arribat a assimilar-les i assumir-les com a tals?

Pensem-hi. Ha arribat el punt que la història ens ha posat davant un mirall i ens convida a veure la imatge que s’hi reflecteix. El que hi veiem serà el nostre destí. I l’única esperança serà veure-hi un estudiant il·lusionat disposat, amb la ment buida, a aprendre de l’experiència passada.

Hi ha tanta feina a fer.....!

(El meu petit i sentit homenatge al poeta del rock, el gran Lou Reed, amb una de les seves grans peces Sweet Jane)

TEMPS DE PODER

El 14 de setembre d'enguany, un grup d'amics hem posat en marxa un projecte que ens engresca i apassiona, fer un programa de ràdio. En Carlos Hervás, en Mario Mirallas, en Juan Palomares, en Marcial Peralejo, en Sergi Regol i jo mateix, que formem l'equip del programa, fa vint anys que varem constituir un grup que de manera regular es reuneix amb l'objectiu, des del compromís i l'ajut mutus, de créixer personalment i com equip, així com de cercar resultats que millorin la nostra vida. 

El programa es titula “Temps de Poder”, i la seva pretensió no es altra que moure a la lluita a tothom que ens escolti des de l’únic àmbit de control que tenim: nosaltres mateixos. Tinc el convenciment que estem en un moment de guerra. No una guerra en termes convencionals, en el fons és una lluita per accelerar o frenar la destrucció implacable dels aspectes essencials de la vida humana. És la història de la consciència, i com que els dirigents no són sinó un reflex de la consciència dels pobles i les societats, la conclusió no pot ser altra que la de que el canvi només pot venir de cadascú de nosaltres individualment. Ningú pot quedar al marge. O assumim responsabilitat o decidiran per nosaltres.

El programa s'emet cada quinze dies a Mataró Ràdio els dilluns de 15,00 a 16,00 hs. Us deixo a sota l'enllaç en el que podeu trobar, per escoltar-los, els programes emesos fins ara.

http://www.ivoox.com/podcast-temps-poder_sq_f181800_1.html

TERESA FORCADES A MATARÓ

             (Fotografia de l'acte de Procés Constituent a Mataró, publicada per El Punt-Avui)

Vaig poder assistir ahir a l’acte de presentació de Procés Constituent a Mataró. Un acte excel·lent, tant per l’assistència de públic (cap organització política seria capaç actualment a la nostra ciutat d’aplegar tanta gent i tant diversa) i el seu civisme, com per les intervencions (Laia Puigderrajols, Pep Riera i Teresa Forcades).

Puc compartir moltes coses de les que vaig sentir ahir. Comparteixo amb la Teresa Forcades el rebuig frontal pel sistema, que crec que no te possible reforma. Crec que estem enmig d’un sistema econòmic que no només és injust, sinó que s’ha convertit en una completa bogeria producte de la nostra pròpia perversió perquè hem perdut el contacte amb la realitat. L’economia ha deixat d’estar al servei de les persones per convertir-se, en mans de tècnics que només hi entenen de formules matemàtiques, en una eina especulativa al servei dels poderosos. Sense racionalitat ni sentit comú, tot era una bombolla lluny del món real de les necessitats de les persones. Un escenari en el que s’han ajuntat els interessos econòmics de les grans empreses i corporacions amb els de polítics mesquins i els d’acadèmics de perspectiva limitada. A la qual cosa hi hem d’afegir la incapacitat de tots plegats (els ciutadans) per assumir la responsabilitat  de les nostres vides. Som el resultat d’un sistema educatiu que ens fa incapaços de demanar-nos de on venim i perquè seguim acceptant un sistema que ens porta a l’autodestrucció i la buidor. Una educació que ens aparta del que som, de la nostra essència. No som conscients que el poder és dins nostre i cerquem els referents contínuament en allò extern. Una educació que ens fa renunciar a la veritat, perquè no ens permet anar més enllà de la raó i el coneixement. Un sistema que ens converteix en morts vivents, i en el que només aprenem des de la desesperació que suposa veure la realitat a través del filtre d’abstraccions, conceptes i creences.

El que ha passat és conseqüència de decisions preses de manera inconscient. No hem estat capaços de determinar correctament què havíem de fer individual i col·lectivament. Aquest exercici tan sols es podia fer des del pensar més humà. Hem pensat massa en termes financers, tecnològics, però això no ens ha donat resposta als reptes fonamentals, cosa que només podia ser fruit del pensar com humans, del caminar cap endins, i arribar a la veritat. Deia Hanna Arendt, que “El dany més gran al llarg de la història, no l’havien causat aquelles persones que podent fer el mal escollien fer-lo; sinó que el major mal sorgeix d’aquelles que podent fer quelcom davant el mal no ho feien”.

Dos aspectes em resulten especialment atractius del missatge de la Forcades:

El primer és el de la integració i d’entendre la diversitat com un valor. Penso que hi ha dues coses a les que va unida l’evolució en termes col·lectius. Una és la capacitat d’assumir individualment la responsabilitat pel que passa, sabent que tot el que fem i sentim te impacte en el Tot. L’altra és tenir una percepció equilibrada del que ens passa a la vida. I això tan sols és possible si ho abracem tot, si ho comprenem tot i som capaços de crear quelcom millor que vindrà de la transformació integradora.

El segon és el fet que encara que la independència de Catalunya sigui un dels objectius essencials del seu programa, ella diu clarament que el realment important és el camí. Fa temps que dic que mai tornaré a formar part d’una estructura política. No la suportaria. Sobre tot perquè entenc que, en qualsevol àmbit de la vida, no importa tant aconseguir un resultat com la persona en qui ens convertim durant el camí. La veritable revolució no està en els objectius, sinó en els processos, en com som capaços d’establir formules de col·laboració creativa, en com articulem les relacions, en com explorem les xarxes i connexions amb els altres i amb el que ens envolta, en com aportem valor en cada decisió i en cada acció de cada dia.....

Això és el que al final haurà donat sentit a un moviment i omplirà les vides dels qui hi hagin participat: allò de bo que cadascú hagi aportat per millorar les coses; allò que de veritat ens hagi permès estimar i apreciar, no només acceptar, a les demés persones.

Només així farem un país i un món millor.

“La vida és allò que ens passa mentre ens capfiquem en fer altres plans”

(John Lennon)

EXECUTION PREMIUM

Has de fer allò que creus que no pots fer (Eleanor Roosevelt)

L'emprenedor es caracteritza per veure oportunitats allà on altres només veuen problemes. Sap que avui el mercat és global, i que les empreses han d’anar allà on hi ha mercats amb recursos, perquè és a on poden trobar les oportunitats. Per això, no té altra alternativa que superar la por escènica que tradicionalment han provocat certs mercats (com el nord-americà) en els nostres empresaris.

Aquesta setmana que ara acaba, un grup de sis empreses, cinc de Mataró i una de Figueres, han anat a South Florida de la ma de l’empresa GM&L (http://www.gmlnewmarkets.com/index.php/es/) i de Tecnocampus Mataró, a fer diversos “match making” amb possibles partners interessats en les seves companyies, així com a presentar els seus projectes davant algunes rondes d’inversors, tant al East com al West Coast del Sud de l’estat de la Florida.

Aquestes empreses han estat així pioneres en iniciar un camí que, al meu entendre, serà ineludible per la generalitat del nostre teixit empresarial si volen reduir la dependència d’uns mercats, el nacional i l’europeu, que estan en crisi profunda i ofereixen, per tant, pocs recursos i oportunitats.

Però no ens podem equivocar. Internacionalitzar-nos no ha de ser una decisió presa com l’antídot contra la crisi; ni serà tampoc un camí de resultats immediats. No es pot afrontar amb mentalitat de curt termini. Serà, això si, una excel·lent opció si fem les coses be i tenim la determinació suficient.

Hi ha molt d’actitud personal en un procés que requereix compromís, presència en el mercat objectiu i visió a llarg termini. Sobre tot perquè no val fer les coses com s’han fet sempre,. Una empresa que afronta el seu procés d’implantació en nous mercats ha de desenvolupar una cultura organitzativa que abraci el canvi, que vegi aquest com una oportunitat i un recurs. Perquè l’èxit futur dependrà de la seva capacitat per dirigir i respondre al canvi. En l’economia global el canvi és l’única constant, i les empreses han de saber construir l’estructura més adequada i l’equip més preparat per aquest escenari.

La gran oportunitat del procés d’internacionalització és la de reinventar la pròpia empresa. I en un aspecte important redefinir també les relacions entre els membres de l’equip. Un estudi dels darrers anys indicava que el 80% dels accidents aeris passen per errades que es podrien haver evitat, sobre tot si els membres de la tripulació haguessin col·laborat amb més harmonia, treballant més en equip, cooperant, amb circuits de comunicació oberts, prestant atenció als demés i actuant de manera sincera.

Tot plegat, les empreses del país tenen una gran oportunitat. Estem convertint el nostre territori, amb la base operativa de Tecnocampus, en un “Hub” per a la implantació de les nostres empreses en un mercat, el de South Florida i per extensió els EUA i Hispanoamèrica, que te recursos i oportunitats. Aquest treball el portem a terme des de l’empresa GM&L amb un sistema de match making que funciona, perquè ho fem aportant un valor diferencial respecte als sistemes habituals. Valor diferencial que es concreta en dos aspectes: en primer lloc, un anàlisi i una gestió adequada de l’entorn del mercat objectiu. I, per altra banda, el suport i les palanques adequades per a la implantació de les empreses allà, de cambres de comerç, organismes de promoció de negoci i institucions de South Florida. Es tracta, no de prometre resultats, sinó d’anar-los a cercar allà a on son.

Al final estem fent el que els temps ens reclamen, i donant resposta a una nova realitat global que demana una revolució en les maneres de pensar i un canvi en la perspectiva de l’entorn. Actitud, estratègia i sistema són la clau.....

LIDERAZGO: LOS ZAPATOS DEL OTRO

Intento recordar constantemente una frase que me dijo en una ocasión una persona sabia, a quien tuve de instructor en varios seminarios. Era algo así como que, cuando nos relacionamos y comunicamos con otra persona, no lo hacemos realmente con ella sino con la percepción que tenemos de ella.

Si no somos conscientes de ello, tenemos un problema. Porque la vida es negociación permanente, y no podemos evitar relacionarnos. Necesitamos hacerlo. Y el hecho es que el mundo en el que vivimos no es real. Es una construcción partir de modelos mentales hechos de percepciones.

Las diferentes personas tenemos diferentes maneras de percibir el mundo. Sobre esa base hemos de partir en cualquier negociación o relación que mantengamos con otras personas.

¿Cuántas veces no hemos criticado, juzgado…..? ¿Y por qué lo hacemos?

Pues porque todo lo analizamos y valoramos a través de nuestras reglas. ¿Somos capaces de ponernos en los zapatos del otro, aunque sea por un momento? Ese es el ejercicio más difícil del mundo por lo que parece, porque muy pocos son capaces de hacerlo en su vida diaria.

Pregúntate, ¿Cómo te sentirías si fueras esa otra persona de la que en este momento discrepas o que te parece que te hace sentir mal, esa a la que tienes ganas de criticar o juzgar?

Contémplala. Escúchala. No es necesario que la apoyes, ni que compartas lo que dice o hace. Tan solo comprende.

Abrazar lo opuesto es señal de sabiduría, de crecimiento, y expandirá tu vida. Desde una perspectiva amplia, cualquier sistema, desde el universo hasta nuestro propio cuerpo, es una red de relaciones, de ahí que nuestra evolución vaya íntimamente ligada a la construcción de herramientas de interconexión.

Por eso echamos de menos en el mundo que haya verdaderos líderes. Los líderes aprecian la comprensión de todo, integran, abrazan, equilibran, unen…….y se ponen en los zapatos del otro.

(Breve e interesante reflexión de Jodorowsky. Si pensamos acerca de ella podremos tener otra concepción de la vida y de las cosas)

¿Y QUÉ PASA CON NUESTRA ALMA?

Cuando Franco murió tenía quince años. Recuerdo muy bien, siento casi físicamente, la ilusión que se apoderó de amplias capas de la población, la esperanza que despertó la nueva etapa que se abría entonces y que podía permitirnos conseguir un futuro mejor y más digno. El país se sentía capaz y preparado para ello, y hubo un aval mayoritario a los nuevos representantes políticos y a las instituciones que se generaron a partir de 1977 para que nos representaran.

¿Qué ha pasado para que, en este momento, la gran mayoría de los ciudadanos y sobre todo los jóvenes, no se sientan representados por los políticos, para que éstos no gocen de ninguna credibilidad?

Muy sencillo, el sistema ha generado una casta política que, salvo honrosas excepciones, ha pasado a ocuparse no de los asuntos de todos, sino de su propio interés.  En la imprescindible obra “L’Esperit de la Política”, Raimon Panikkar reflexiona acerca de que la política debe transformarse desde el arte o la ciencia de gestionar al de vivir la plenitud de todo ser humano.

Pero el sistema, poderoso, se ha deshumanizado, generando una metástasis de corrupción  y comportamiento gansteril. Sin embargo, como opina Panikkar, la vida de las sociedades no puede ser mantenida por la fuerza, y el Contrato Social ha de ser voluntario.

El poder es siempre consentido. Si dejamos de consentirlo caerá. Personalmente pienso que no es sostenible que la gente no reaccione ante el actual estado de cosas. En términos humanos, el gran fracaso de este sistema que nos rige tiene que ver con la creencia de que detrás de cada conducta “correcta” tiene que haber una justificación en términos de beneficio, de crecimiento, de productividad, de rédito electoral. Cuando en cambio la buena conducta es un bien en sí misma, y la bondad, la cooperación, la solidaridad, son nuestra verdadera expresión.

Los políticos, los gestores en general, han olvidado que los equipos tienen un alma, y que hay que contar con ella. Lo contrario es desconocer la naturaleza humana. Y eso nos aboca a una bancarrota total de recursos, culturas y valores.  El sistema ha pretendido definir nuestra identidad a través del filtro de la razón racionalista, obviando otros estados de conciencia más elevados y destruyendo nuestro espíritu, lo que nos ha llevado a tomar decisiones desde una perspectiva limitada, equivocando las prioridades y sin asumir la responsabilidad. Es decir, hemos ido en sentido contrario a lo que necesitábamos desde un sentido evolutivo.

El gran obstáculo es siempre el comportamiento, de los políticos en este caso, basado en un modelo mental  que conviene cambiar, porque tiene una serie de ideas fijas acerca de cómo funciona el mundo, acerca de cómo se hacen las cosas y cómo debemos relacionarnos, que se han demostrado equivocadas a raíz de los recientes descubrimientos científicos. Por algo decía Louis Pauwels en mayo del 68, en las escalinatas del Odeón de París, que para cambiar las estructuras sociales hace falta algo más que una revolución, es necesario cambiar las estructuras mentales.

Este cambio mental debe comprender a la vez una adquisición de conciencia sobre nuestra verdadera naturaleza como individuos y sobre nuestro papel en el mundo; pero también una decisión de emanciparnos de este sistema que nos esclaviza, de una manera conciliadora eso sí, pero firme. 

En cuanto a los políticos, deberían tener en esta nueva etapa una función de armonizar, de integrar, de crear, de equilibrar, dejar de ser autistas respecto a la realidad que los rodea. Y que se enteren que la democracia no es sólo elecciones, sino el poder del pueblo, por el pueblo y para el pueblo.

(Un petit homenatge per a Moustaki, que s'emporta amb ell tants somnis i anhels, home lliure pensador que reivindicava en cada cançó el millor del que significa la humanitat)

MATARÓ-SOUTH FLORIDA: CONNEXIÓ GENERADORA D'OPORTUNITATS

"Hi ha dos racons de l'univers que amb tota seguretat pots millorar. Un ets tu mateix, l'altre, el lloc on decideixis anar un cop hagis millorat "

Dijous 24 d’abril passat, Tecnocampus Mataró va organitzar una Jornada sobre Internacionalització d’empreses i per presentar la connexió entre el nostre territori i South Florida, amb l’objectiu de convertir Mataró en el Hub de les empreses catalanes i espanyoles cap a la Florida, un territori dels més dinàmics i diversos dels EUA, amb el quart PIB més elevat entre els estats de la Unió, quasi 800 mil milions de $. La Florida és una zona amb: 

·         Múltiples sectors de interès

·         Potencial econòmic

·         Potencial de mercat

·         Plataforma cap a Hispano Amèrica

·         Font de recursos

La jornada s’ubicava  dins el projecte de treball estratègic que s’està portant a terme, en el marc del Mataró Marítim, des de la consultora GM&L ( especialitzada en nous mercats i internacionalització d’empreses http://www.gmlnewmarkets.com/index.php/es/) amb l’Ajuntament de Mataró, el Consorci del Port de Mataró (http://www.portmataro.org/) i Tecnocampus Mataró Maresme (http://www.tecnocampus.cat/).

El primer que hem de saber es que internacionalitzar les nostres empreses és possible. I per fer-ho possible hem de canviar dues coses: la nostra percepció i la nostra actitud. Necessitem creure-hi,  i necessitem tenir visió global.

Hem de tenir clar també que aquí no valen paraules sinó tenir una visió, fer camí i estar disposat a pagar el preu necessari (no hi ha resultats sense inversió). S’ha de fer tot un treball previ que és indispensable per afrontar el procés d’implantació en un mercat nou com pot ser el de la Florida, i que ens permeti dimensionar be els riscos, doncs la sola intuïció no garanteix l’èxit.

L’ impuls a la internacionalització de la que sovint parlen les institucions i governs, no funciona mai si no sabem perquè hem de sortir i si no sabem aproximar-nos a l’entorn del mercat a on volem anar. Perquè no estem parlant d’una decisió ocasional presa per solucionar un mal moment en el nostre mercat actual, sinó d’una voluntat de presència estable en un nou mercat. I amb aquest objectiu, es tracta de treballar per cercar contactes que ens estructurin agendes de valor fora dels circuits habituals dels organismes oficials, aconseguir una base estable de clients, i de crear filials, sucursals o trobar partners. És important tenir en compte per tant, que el repte de anar a altres països no és una fugida ni una escapada, sinó una opció de creixement i expansió natural. Hem de crear un full de ruta que busqui modernitzar el procés empresarial i generar un ecosistema de relacions i elements que puguin ajudar-nos en el mercat destí.

La internacionalització és sobre tot una actitud. I hi ha dos factors especialment importants, a més de l'anàlisi i de l'opció que es triï a nivell estratègic, que determinaran l'èxit o fracàs del pla: l'equip i la forma en què ens organitzem.

Són molt importants els factors següents:

·         Visió comuna

·         Compromís

·         Participació de l’equip

·         Estratègia

·         Competències de l’equip per actuar en incertesa i pressió

Al final, l'autèntic repte és globalitzar la ment de l'organització. Qualsevol organització que vulgui sortir a fora ha de tenir en compte una sèrie d'aspectes que poden dificultar la implantació d'un pla d'internacionalització si en la companyia no ha existit històricament una trajectòria internacional. Ser una companyia global implica canviar molts processos i formes de treball, i la resistència al canvi en aquest aspecte pot ser molt gran. És essencial també conèixer la idiosincràsia i el llenguatge de l’entorn en el que ens mourem. Per això dic que la internacionalització és, en gran part, una actitud.

Les nostres empreses no tenen altra sortida que la internacionalització, obrir nous mercats; i fer-ho bé, amb un coneixement adequat de l'entorn, mesurant els riscos, de la mà de qui té experiència i pot oferir contactes adequats i una bona interlocució i suport de les institucions d'aquell mercat. I el Sud de la Florida és una zona extraordinàriament interessant per diverses raons, però destaca sobretot el fet que és una porta no només per a la resta dels EUA, sinó la plataforma més important per al mercat Llatinoamericà. Miami és avui la capital de negocis d'Hispanoamèrica, seu de moltes multinacionals i de les principals empreses dels països emergents del Sud del continent americà, i és el principal destí inversor del capital iberoamericà.

La idea és establir de manera permanent i intensa un intercanvi empresarial entre el Sud de la Florida i Mataró-Maresme-Catalunya. Per això aposten també les institucions i organismes de representació empresarial d'ambdós territoris. Gran oportunitat, no ja per a Mataró, sinó per a tot el país. 

L’alcalde de Mataró, Joan Mora, en la clausura de la Jornada d’Internacionalització

PRESENTACIÓ DE "LOS SENTIMIENTOS DEL SUDOKU"

Dilluns passat, la bona amiga Virginia Villarroya, i en Josep Villà, psicòleg i escriptor, van tenir l’amabilitat de convidar-me a presentar el darrer llibre d’aquest últim, “Los sentimientos del Sudoku”.

L’acte es va fer al Centre Mataroní de la Riera, amb un magnífic amfitrió, en Juan Carlos Ceinos.

Recomano que llegiu el llibre, una bona metàfora del que és la vida explicada al voltant del joc del Sudoku. “Tot és possible”, ens diu l’autor en el sots títol. Així és.

Vull compartir algunes reflexions que em van venir en llegir el llibre.

Crec que la viada és un viatge, i en certa manera és un joc, en el que tot és possible en la mesura en que siguem capaços de viure la nostra pròpia vida i fem servir el nostre poder. Poder que ens ve de ser conscients de les nostres decisions, d’assumir-ne la responsabilitat, d’actuar en congruència amb el nostre propòsit o missió en la vida, de viure cada moment enfocats i amb intensitat, de tenir l’emoció adequada, d’actuar experimentant, de tenir ment d’aprenent sempre. En això consisteix la saviesa.

En Josep Villà, amb la seva aproximació a la vida a través d’un joc com el sudoku, ens dona perspectives diferents davant el camí  que ens toca recórrer, i en el que necessàriament hem d’experimentar. El llibre és com una mena de mapa que ens pot ajudar a expandir, a través de la metàfora del joc, el coneixement de lo conscient.

Com diu l’autor, “la vida és com un collaret trenat d’experiències puntuals i de tots els colors” de les quals cal aprendre.

Com be descriu, les tasques diàries i l’esdevenir de la vida ens envolten i ens atrapen. Les nostres emocions ens paralitzen o ens impulsen, i els nostres sentiments ens faran sentir sensacions agradables o desagradables.

La nostra visió s’escurça en la rutina diària, i de vegades deleguem les nostres responsabilitats a altres, renunciant al nostre poder interior.

En el joc, com en la vida, no es tracta tant de ser el millor com de ser capaços de transformar-nos i adaptar-nos al que va passant, al que ens va venint. Això és ser amos del nostre destí. No reaccionar (inconscientment), sinó respondre (conscientment) de la manera més adient davant de cada fet.

Tal com diu en Villà, “el mètode infal·lible és pensar que tot té solució, i que tot té algun camí per trobar la sortida i triar el camí a prendre”

Hem de tenir molt present les distraccions del camí que en forma de sentiments ens poden paralitzar o impulsar. En el joc, com en la vida, el com ets és molt important, perquè segons com estiguis això reflectiràs.

Les eines del joc són les eines de la vida. I en un i en l’altre, la clau és centrar-nos en el present i en el que de valor podem aportar en cada moment, sense obsessionar-nos pel resultat.

En aquest sentit, en Villà toca aspectes clau per viure una vida plena, ja que ens condicionen en el dia a dia, com ho fan en el joc: les pors, les emocions, enfocar-nos en el moment, la incertesa, la crisi....En el sudoku juguem contra nosaltres mateixos, com en la vida també el major repte està en nosaltres, la lluita al final sempre és contra un mateix.

La vida ens mostra sovint paradoxes i polaritats que les percebem com a tals mentre ens creiem separats de la resta del món i les persones. Però que tenen solució quan la nostra ment s’integra, ja sigui en la vida o en el joc, en la profunditat de sentir que formem part del Tot. La nostra identitat s’expandeix llavors, no té límits, ni tan sols els de les regles i hàbits que ens han vingut imposades i ens limiten.

És difícil poder descobrir tot el sentit d’un llibre que té molts matisos en poques paraules; tan sols puc apuntar, des de la meva visió, la claredat de les idees i pensaments d’en Josep Villà, que demostra que ha fet un intens treball d’experimentació en el seu viatge interior cap a la veritat.

Recomano que el llegiu per conèixer el que les seves vivències ens traslladen, i  ajudar-nos a entendre el que som i a sentir la nostra realitat, i aconseguir així fer el nostre propi camí.

SER CAPAÇOS DE TRENCAR LES REGLES

Els polítics cerquen l’estabilitat en el marc de sempre, però no és moment d’estabilitat sinó de trencament. És moment de ser més valent i treballar per acords més amplis; no només parlamentaris, sinó socials. Que no dic que siguin fàcils d’aconseguir amb aquestes estructures de partit que dominen la política, però que segur que son possibles si hi ha voluntat i visió. Als polítics els hi està faltant comunicació directa amb la ciutadania, ser capaços de SUPERAR I TRASPASSAR L'ESCENARI POLÍTIC,  i connectar directament amb la gent.

Tinc aquesta sensació, els dirigents es tanquen massa en els límits del govern, de les institucions, es a dir, política tradicional, quan el que manquen són polítics trencadors de regles i marcs establerts . Que trepitgin el carrer, que parlin directament amb els ciutadans, que s’aliïn amb la societat civil ...... que LIDERIN !!! La solució no és en els salons, ni en els passadissos, cal crear, i l'obligació d'un govern de canvi està en tornar la iniciativa a la gent, no en criminalitzar-la com s’està fent amb l’Ada Colau per part de polítics miserables i de mitjans venuts al poder .

Cal definir projectes en be de la societat sencera, que maximitzin  el benestar social, que recuperin els somnis al voltant dels quals vam ser capaços de fer una Europa millor després de la barbàrie de la segona guerra mundial. Hem de crear un MOVIMENT en el que la persona sigui el centre. Dibuixar un nou escenari després de la crisi; no un nou paisatge, sinó el mateix mirat amb nous ulls i diferents maneres de pensar. Consciència, responsabilitat i, sobre tot, educació per entendre que la batalla per la felicitat es porta a terme a l’interior de cadascú de nosaltres. Hauríem de dedicar tots els recursos possible, molts dels quals ara es llencen en armament, presons i altres canallades, en educació i en salut, en millorar la vida de les persones, en traslladar la idea de la generositat i del servei. Ser, fer, tenir, i no a l’inrevés com el paradigma vigent ens ha fet creure.

LA CIUTADANIA AL RESCAT D’ELLA MATEIXA

Sota el títol “La Ciutadania al rescat d’Europa”, l’associació  “Endavant Europa”, que te la seu a la nostra ciutat i que va ser fundada per l’enyorat Joan Bellavista i Portell, va organitzar la setmana passada una xerrada-col·loqui per commemorar l’Any Europeu dels ciutadans, que va comptar amb la presència de l’arquitecta Itziar González Virós.

L’ex regidora barcelonina va estar magnífica en la seva exposició, durant la qual va parlar de una iniciativa que ha sorgit dels moviments socials a Catalunya amb l’objectiu de fer política d’una altra manera i apropar el poder a la gent: el “Parlament ciutadà”.

Mentre la conferenciant explicava de manera gràfica la idea, (podeu veure a sota el dibuix que va fer la Itziar per fer-la més comprensible), jo anava confirmant una idea que mantinc fa temps, la de que la crisi que patim ha estat necessària, i que forma part de la dinàmica de l’evolució. Quan s’arriba a un punt crític, un punt de bifurcació, el sistema es col·lapsa, i només pot esfondrar-se del tot o reorganitzar-se d’una altra manera per seguir evolucionant.

La crisi ens ha servit, entre altres coses, per adonar-nos que la història no segueix una trajectòria lineal de progrés i millora del benestar, com de manera excel·lent descriu també Josep Fontana en el seu darrer llibre. Les societats poden anar enrere, i no només en termes econòmics (les anomenades “crisi cícliques” del capitalisme), sinó també polítics i ètics. La majoria de la població ha perdut nivells de renda i s’ha produït un gran empobriment de l’ample classe mitjana que es va crear en les tres dècades posteriors a la segona guerra mundial; per altra banda, la riquesa ja no es reparteix de manera justa ni hi ha equitat fiscal.

Però, a més d’això, la democràcia representativa està essent qüestionada, i gran part dels paradigmes que ens han regit han saltat pels aires.

A Espanya, el règim polític creat a la Transició ha quedat deslegitimat i col·lapsat, i l’arquitectura institucional (la “volta”, com li diu Itziar González) desprestigiada sense excepció. Lo qual, afegit a que som un país amb el teixit productiu destrossat, no ens presenta un panorama gaire galdós. És la nostra una política sense debat profund, sense llenguatge rigorós, plena de demagògia, sectarisme i promeses que són un insult a la intel·ligència. Certs discursos, només es poden entendre venint de personatges que des de la seva mediocritat menystenen a la ciutadania. La política com espectacle bast i pobre.

Però crec sincerament que tot això ha estat necessari. ( veieu aquí el meu post “Bendita crisis”: hhttp://paulimojedano.blogspot.com.es/2012/05/bendita-crisis.html )

Al cap i a la fi, el que passa en l’escena política no és sinó un reflex del que som nosaltres mateixos. Ara ens toca agafar consciència i assumir responsabilitat. Convertir-nos de veritat en ciutadans, deixant de ser súbdits silenciosos i passius.

Amb la física quàntica hem entès que la realitat que observem no te límits, i que només existeixen probabilitats que permeten construir noves realitats que es concreten segons la voluntat de l’actor, en aquest cas cadascú de nosaltres convertits també en actors socials col·lectius.

En canvi, vivim encara en la il·lusió de creure en un progrés lineal, assumint una visió tràgica i determinista de l’ésser humà i de la societat; la qual cosa explica el conformisme actual.

Diu Ken Wilber a la Consciència sense fronteres, que “És com si la nostra percepció de la realitat no sigui més que una illa rodejada d’un vast oceà de consciència sense cartografiar, les onades del qual s’estavellen contínuament contra els esculls que ha creat a manera de barreres la nostra percepció”.

Hem de ser conscients que el món no és quelcom aliè que hi ha allà a fora separat de nosaltres. No només podem influir en la nostra realitat, sinó que podem crear-la. L'acte vital és el de participació. Participatiu és el concepte clau que ens ofereix la mecànica quàntica. Qualsevol societat és producte, en cada moment, dels actors i factors que bateguen en ella i interactuen per configurar la realitat política, social, econòmica....

Com deia Martí Pol, “tot és possible”. El potencial que tinguem dependrà de com interactuem entre nosaltres i amb el context. Pensant en això, arribo a la conclusió de que l’actual sistema i les seves estructures se sostenen perquè no les hem qüestionat de veritat, perquè seguim plens de pensaments i creences rígides que segresten la nostra capacitat de conèixer, i eviten que puguem accedir a una comprensió més ample de la realitat que voldríem. A base de cedir responsabilitat hem  adquirit una visió tràgica, limitada, de la nostra vida i del nostre paper social.

Estem “atrapats” pel sistema. No vivim. Sense ànima ni propòsit, ens hem convertit en titelles que es mouen al ritme que ens marquen els autors d’un discurs buit, només enaltit per uns mitjans captius.

I què hem de fer, us podeu demanar, per a sortir d’aquest cercle?

D’entrada, perdre la por. Cadascú de nosaltres te el poder de decidir el que vol fer de la seva vida, de deixar d’anomenar “destí” a allò que ens limita. No ens hem de queixar per la situació del món, perquè aquest és reflex de nosaltres mateixos; mai podem dir ni fer més del que som.

Tan sols podrem canviar les nostres vides, crear un món millor, si entenem cóm funciona i quines són les regles de joc. Ens hem de conscienciar que només podem aportar valor fora de la nostra zona còmoda. La majoria de gent amb prou feines ho intenta, es conforma amb satisfer les necessitats immediates, i acaben depenent d’altres persones, o de l’Estat, per sobreviure.

A la llarga, això és frustrant, i s’arriba a actuar des de una anònima i muda desesperació. La vida no es guia per la inspiració; i no pot inspirar tampoc la vida dels altres.

Aquest és el resultat en les seves vides quan la gent es mou entre acceptar els valors dels qui “manen” i limitar-se a projectar-los als qui te per sota, i segueixen i segueixen aquesta cadena perversa sense trencar-la.

Costa apartar-se del sistema, ja ho se. Si fos fàcil molta gent ho faria. Però no hi ha alternativa digna. Hem de començar a transgredir regles establertes, sortir del marc, pensar d’una altra manera..... En certa manera hem de morir; però es que, si no morim, si no matem el personatge, no apreciarem la nova vida que necessariament ens ha de venir. 

"Acerquense al borde, les dijo. No podemos, tenemos miedo, contestaron. Acerquense al borde, repitió. Y se acercaron. Él los empujó......y levantaron el vuelo (Guillaume Apollinaire)

IDEES PER A UN FUTUR DIGNE

“La nostra por més profunda no és no ser capaços. La nostra por més profunda és que som enormement poderosos.” És un text de Marianne Williamson popularitzat per Nelson Mandela en el seu discurs d’investidura de 1994.

Quin futur ens espera als maresmencs? Quines són les pors que no ens deixen ser el que podríem ser? De la profunda crisi que vivim, hem d’aprendre que no hi ha realitat nostra i de fora. Mataró té la taxa d’atur més alta entre les ciutats grans catalanes, però formem part d’un procés major. Percebem problemàtiques localitzades, però les solucions són globals. Hem de treure conclusions de la fragilitat i fragmentació que ha caracteritzat una època de bonança només aparent, que ha fet palesa la nostra debilitat en cooperar. Un temps de buidor, de modernitat líquida (que diria Bauman), que ha destruït les estructures socials, la coherència econòmica i la nostra pròpia identitat individual, incapaços d’assumir la velocitat i un univers enorme de possibilitats de consum.

L’economia esdevinguda ideologia i la política transformada en dogmatisme, que han deixat de banda la realitat humana, són responsables del desastre que ens dirigeix. Ara, les delirants teories sobre creixement econòmic que el neoliberalisme ha dogmatitzat han de donar pas a un creixement sostenible, local, sobri, en harmonia amb la naturalesa i respecte a les persones, actuals i futures.

S’ha de començar des de la base, modificant l’aberrant deriva educativa de les darreres dècades; i des de l’entorn més immediat, barri, ciutat, comarca, en la forma habitual d’organitzar-nos i relacionar-nos, cooperant i creant amb altres valors.

S’ha d’impulsar ja en l’àmbit local una educació més humana, no només expositiva sinó interactiva entre professors i alumnes, no prioritzant objectius sinó facilitant processos. Educant en valors i actituds bàsiques: autoestima, confiança, cooperació, amor, gestió del canvi i la incertesa, decisions conscients, aprendre a aprendre; centrada en la persona, generant éssers capaços d’assumir responsabilitat, prendre decisions i actuar creativament.

Cedint sobirania de l’administració a la societat, per exemple creant des de la base una mena d’illes en xarxa de bones pràctiques educatives, de formació i convivència, que desenvolupin iniciatives, fomentin projectes,propiciant al final un territori amb prou massa crítica de persones conscients, creatives, innovadores. Treballant des de les unitats bàsiques de la societat.

Potenciem a nivell local la creació d’aquestes illes educatives d’excel·lència basades en un nou paradigma de la vida i l’existència, amb experiències inicials en algunes escoles, instituts, xarxes d’investigació i debat universitari.

Això sí que seria iniciar quelcom diferent. Invertint la frase, seria pensar en actuar en global pensant millor el nostre entorn local, i aconseguir internacionalitzar empreses, atraure talent, cooperar, i començar a racionalitzar un procés que semblava perdut en termes d’evolució. Be, és tan sols una idea…

(Aquest article ha estat publicat a la revista Tribuna Maresme de març de 2013 i el podeu trobar a l'enllaç que us deixo a sota)
http://www.tribunamaresme.com/2013/03/08/idees-per-a-un-futur-digne/

A PROPÓSITO DE CHÁVEZ Y NUESTRA DEMOCRACIA

El momento actual, que nos invita a cuestionarlo todo, supone una buena ocasión para reflexionar acerca del sistema político y económico imperante. 

De entrada, observando los acontecimientos que se suceden, y a poco que uno lo haga con una cierta perspectiva, surge una pregunta inevitable:

¿Somos realmente una democracia?  
Me refiero, claro está,  a los países tradicionalmente considerados como democracias consolidadas, como los de Europa Occidental o los países anglosajones como EEUU, Canadá, Australia.

Si la respuesta a la pregunta es afirmativa (reconozco personalmente tener alguna duda), deviene inmediatamente una segunda pregunta:

¿Si son verdaderamente democracias por qué hacen según qué cosas? 
Porque, la verdad, desde mediados de los años 70, cuando finalizó la etapa de los llamados “treinta gloriosos” (treintena en la que se produjo una expansión sin precedentes de progreso y bienestar económico y social para una amplia capa de la población de los países occidentales), el proceso que hemos seguido en Occidente ha sido de una regresión indiscutible en términos democráticos. 
Este proceso ha supuesto, entre otras cosas, un declive muy acusado en el nivel de vida de la mayoría social, así como el empobrecimiento  y la reducción de las clases medias. Pero además se han producido otros fenómenos, muy graves a mi entender, que nos podrían llevar a afirmar que nuestras democracias tan solo pueden seguir siendo calificadas como tales con muchas reservas.

En estos días se ha producido el fallecimiento de Hugo Chávez, el autoritario dirigente venezolano. Hemos podido leer y escuchar, en muchos medios de comunicación occidentales, cómo se le ha juzgado y condenado, calificándolo mayoritariamente de dictador populista y antidemocrático. Una nueva pregunta: ¿Se puede juzgar a Chávez en esos términos, cómo si nuestra democracia fuera ejemplar? ¿No podemos darnos cuenta del retroceso democrático que nuestras sociedades han sufrido? ¿Podría considerarse a Chávez como una consecuencia de los propios males de nuestro sistema?

¿Qué ha sucedido en estos últimos treinta y cinco años? La privatización de los estados y de sus servicios básicos, la usurpación de la política por el poder económico y financiero, la pérdida de derechos sociales y ciudadanos, la manipulación informativa desde los grandes medios, la flagrante desigualdad cada vez más acusada entre los más ricos y la clase media y trabajadora…..
Sencillamente, nos han cambiado las reglas de juego. Se trata de un cambio cualitativo, del que creo que no somos conscientes. Se ha acabado la idea que teníamos tan clara hace algunos años de que la historia es una evolución constante de progreso y bienestar para la humanidad. Como también hemos de asumir que las generaciones actuales vivirán peor que la de sus padres. Hemos de mentalizarnos de que habrá que luchar de nuevo para conquistar el bienestar de la mayoría de la población, para acabar con la perversión de un sistema que nos lleva de cabeza al tercer mundo y a un nuevo feudalismo.

Es necesaria una toma de conciencia acerca de quién somos y dónde estamos, para evitar sobre todo que el sistema, que tiene una gran capacidad de manipulación, nos siga engañando y distrayendo.

No podemos seguir delegando nuestra responsabilidad en políticos que toman las decisiones obedeciendo al poder económico y financiero. Y quiero hacer especial hincapié en otro factor: hemos de tener una gran prevención respecto a la información que recibimos y la influencia que ejerce en nosotros.

En nuestro mundo se ha producido un evidente cambio en el equilibrio de poderes. La separación de los poderes clásicos en las democracias ha pasado, en países como España, a mejor vida (si es que ha existido de verdad alguna vez). Y en general, el llamado cuarto poder ha sufrido también un cambio evidente. Difícilmente podemos hablar hoy de medios de comunicación libres e imparciales, al menos si nos referimos a los grandes medios.

No cabe duda que la globalización ha universalizado las pretensiones de imposición de los intereses de las grandes fuerzas económicas, y ello requiere de instrumentos que garanticen la propagación de sus consignas; ya sea a nivel académico como mediático. De ahí la concentración cada vez mayor de la opinión en grandes grupos de comunicación. Principios neoliberales como la privatización, el libre intercambio, la mundialización, la contención salarial, la prioridad del dios mercado….tienen en estos medios el vehículo para su conversión en dogma a interiorizar por la población. Los medios de comunicación se han convertido en una forma de poder necesaria para estas elites en su objetivo de imponer sus criterios y mantener un control social. Se lleva a cabo un trabajo de persuasión que incita a la población a determinadas decisiones, no ya de consumo, sino de alineación con un “consenso” mayoritario perfectamente cocinado.

Y no hablemos ya de otras cuestiones, también de un alcance grave y cuyos efectos finales se me escapan en este momento, como puede ser el grado de control que a través de las tecnologías existentes se ejerce sobre nuestras vidas.

O como lo es también el aumento preocupante de enfermedades como la depresión, el gran mal de nuestro tiempo, un gran túnel oscuro en el que entran cada vez más personas como consecuencia de un modelo mental que nos hace vivir ajenos al verdadero alcance de nuestras capacidades innatas. Y ante cuyos efectos, se provee a los afectados de grandes cantidades de tranquilizantes y ansiolíticos que ejercen también un perfecto papel de “regulador” social.

En definitiva, las personas hemos de recuperar la perspectiva adecuada, y ser conscientes de que lo que configura nuestra vida son las decisiones que día a día tomamos sobre lo que nos sucede. Cómo manejamos las situaciones, nuestra actitud ante ello, es clave para ser capaces de vivir con plenitud. Hemos de saber qué debemos hacer con la información que nos llega. Nuestra arquitectura mental y moral tiene mucho que ver con ello. Podemos tener mucha información, adquirir mucho conocimiento, pero si no cambiamos nuestro modelo mental seguiremos sin tener el poder sobre nuestra propia vida.

¿Cómo tomaremos pues nuestras decisiones, esas que configuran nuestra vida?

La respuesta es que hemos de pensar. Y hacerlo personalmente. Porque la falta de pensamiento es el gran mal de nuestro tiempo. El que nos puede acabar llevando a un escenario de pensamiento único, ese que tanto interesa a los dueños del sistema y de unos medios de comunicación regidos, no por la profundidad y el espíritu crítico, sino por un criterio puramente mercantilista. 

Esta escena de la maravillosa película de Frank Capra "Que bello es vivir" puede ser muy adecuada para que repasemos mentalmente nuestras vidas, y ver de qué modo nos afecta el entorno, cómo nos tiene atrapados el sistema, y cómo, si somos capaces de cambiar el modelo mental y asumir nuestra responsabilidad, podemos cambiar de verdad las cosas con pequeñas acciones conscientes del día a día.

EL GOZO Y LA SOMBRA

Quizá sea un síntoma de que ya no soy tan joven, pero me sucede últimamente que al pasar por una de esas calles de Mataró escenario de mis años infantiles, me vienen a la cabeza escenas de gozo de aquella etapa, recuerdo sueños y siento incluso mi risa alegre y contagiosa.

Cuando eso me ocurre, me detengo un instante y analizo mi vida actual ¿Qué queda de aquella plenitud, de aquel disfrute inocente del momento, sin que hubiera pasado ni futuro?

Es cierto que hay momentos en nuestra vida en los que somos capaces de disfrutar de una conversación profunda en todo su sentido, de emocionarnos con una pieza musical sublime, o de saborear plenamente una buena comida. Pero, lamentablemente, es excepcional que sepamos estar en lo que somos. A menudo no somos conscientes de que lo real es la vida, y no los pensamientos sobre ella. Olvidamos lo esencial: vivir. Y con el vivir olvidamos amar, aprender, gozar.  Porque vivimos en un mundo imaginario, que nos hemos pasado la vida construyendo, y lo hemos llenado de mucho que no nos gusta,; todo para agradar y que nos acepten. Nuestra realidad es una sombra. Y esa es la fuente de todos nuestros problemas.

Por eso es tan importante que dotemos a nuestra vida de sentido, de propósito, dar alguna utilidad a nuestra existencia; de forma que al echar la vista atrás al correr de los años, veamos la “conexión de los puntos”, de la que nos hablaba Steve Jobs en su discurso de Stanford.  Hemos de asumir la responsabilidad de nuestras vidas y cambiar. Tener una vida con significado depende de eso.

Si somos capaces de conseguirlo seremos de verdad poderosos. El verdadero poder es el de la congruencia, el de hacer de cada uno de nuestros actos algo consciente.

Uno de los secretos más importantes de la vida es centrarnos en lo que podemos aportar, en lugar de en lo que podemos obtener. Si tenemos un ojo firmemente fijado en la meta, sólo nos queda otro para encontrar el camino y vivir en él. 

La vida es una creación constante, y se crea en cada paso, pulgada a pulgada, como dice el personaje que interpreta Al Pacino en esta sensacional escena que define en una metáfora perfecta como se configura de verdad la vida.

CONOCER LÍMITES, ELEVAR CRITERIOS

A menudo nos distraemos con los escándalos financieros, políticos, sociales, que el propio sistema genera, y que los medios de comunicación se encargan de airear con finalidad diversa y a veces incluso con dudosa inocencia. Casos como el de Bárcenas, Palau de la Música, los Eres de Andalucía, Gurtel, Matas, Camps, Filesa, Naseiro, etc …..( la lista sería interminable), pueden desviarnos de lo verdaderamente importante: respondernos a la pregunta de si es o no posible una regeneración a nivel global que sea capaz de acabar con los excesos e injusticias de este sistema económico.

Una cosa sí tengo clara: Nadie que haya sido parte del problema puede ser parte de la solución futura.
Me parecería divertido, si no fuera tan escandaloso, que un medio de comunicación haya propugnado esta semana que la solución para el bochornoso estado de cosas que padecemos en este país es la vuelta de José María Aznar al liderazgo del PP y del gobierno.
Es cierto que la corrupción institucionalizada a gran escala se inició en España en la época de Felipe González, pero también lo es que Aznar no solo no cumplió ninguna de sus promesas de regeneración democrática, sino que acabó de afianzar de manera irreversible el modelo de fusión del interés privado con el teórico interés público. Aznar es responsable de dar fe al pacto entre la clase política y la élite financiera, que formaban un grupo oligárquico que tenía como objetivo enriquecerse de manera insultante aprovechando la ausencia de controles en una democracia aún joven pero ya agonizante, con unos medios de comunicación al servicio del sistema y un poder judicial servil a los intereses de los partidos.

Aunque, no nos engañemos, el problema es global. En España la situación es más grave por la falta de cultura democrática de nuestra sociedad y la especial mediocridad de nuestra clase política, pero formamos parte de una economía mundializada basada en un poder en red que se funda en las estrechas relaciones entre hombres de negocio y políticos, y en la que juegan un papel importante también los grandes medios de comunicación. Las grandes decisiones que se toman en los foros en que aquellos se mueven o en sus reuniones privadas, poco tienen  que ver con el interés general de los ciudadanos o con generar las sinergias necesarias para la evolución social, sino con aumentar el poder, con ganar influencia, con alimentar en definitiva esta estructura mundializada del poder a quien rinden pleitesía. Por eso quienes toman las decisiones y crean opinión siguen elogiando, a pesar de la que está cayendo, los beneficios de la globalización y  la creación constante de nuevos instrumentos del mercado para seguir generando beneficios enormes a las grandes compañías y a los bancos, aún cuando la corrupción sea cada día más escandalosa. Vemos a ex Presidentes de gobierno o ex ministros que tuvieron que ver con las finanzas, que al dejar sus cargos pasan a formar parte de los consejos de administración de grandes empresas a las que sus decisiones estando en activo pudieron afectar. ¿Podemos afirmar acaso que la decisión del ejecutivo de Aznar sobre la participación española en Irak no guarda ninguna relación con su posterior nombramiento como consejero del grupo Murdoch? ¿O que la intervención americana en ese país no guardaba relación con los intereses privados de compañías a las que estaban vinculados Bush, Cheney o Rumsfeld?

¿A qué obedece la considerable bajada en estos últimos años de los impuestos directos sobre la renta de las personas físicas o sobre los beneficios de las empresas? ¿O la constante reivindicación de menos estado por gran parte de políticos, economistas, periodistas, intelectuales y Think Tanks más influyentes?

No cabe duda que ha habido un cambio progresivo pero radical  de la cultura económica para legitimar los aspectos fundamentales, y más regresivos socialmente hablando, de este sistema mundializado.

Sería muy ilustrativo si hiciéramos el ejercicio de analizar los sistema educativos, especialmente en las escuelas de negocios de todo el mundo, y ver su impacto en todo esto; los efectos de la dogmática neoliberal en la opinión pública, y cómo ha ido preparando el terreno en la mente de todos nosotros para que lleguemos a aceptar las decisiones políticas que han favorecido este proceso de mundialización neoliberal.
¿Dónde quedan los grandes ideales de bienestar y justicia social que movían a los líderes europeos durante los treinta años gloriosos posteriores a la segunda guerra mundial?

No cabe duda que el cambio no será fácil. Pero está claro que es urgente y necesario. Difícilmente podemos saber ninguno cómo se va a realizar y cuáles serán los principales ejes de ruptura o de evolución. En mi post anterior en este mismo blog, ya hice referencia a la cuestión esencial, la necesidad de que las personas eleven su nivel de conciencia, base de toda evolución. Pero se me ocurren otras condiciones que entiendo indispensables.

Por ejemplo, acabar con los dogmatismos y la polarización que estos conllevan, un gasto inútil de energías dedicadas a querellas innecesarias que no hacen sino empobrecer y lastrar el proceso. La reforma educativa, y de la enseñanza de la economía y los negocios. La necesaria reforma y rehabilitación de la política. La creación de un nuevo sistema económico que restablezca la coherencia espacial y la estructura social de las colectividades.

Pero, por encima de todo, debemos ser capaces de unirnos, de priorizar lo verdaderamente importante en nuestras vidas, que siempre va más allá de cada uno individualmente. Solo así seremos de repensar de verdad nuestra sociedad y reconstruir aquello que ahora parece perdido.

AL VOLTANT DE LA CORRUPCIÓ: POSEM-HI UNA MICA DE CONSCIÈNCIA EN TOT AIXÒ

Quan fa tres anys anunciava la meva marxa del grup municipal del Partit Popular a l'Ajuntament de Mataró en roda de premsa pública, vaig dir que no podia seguir formant part d’una organització profundament corrupta, que havia vulnerat amb la seva operativa gran part dels valors que predicava i que, a més, exigia als seus càrrecs electes municipals que col·laboressin a finançar el partit de manera irregular, ja que demanava que destinéssim els recursos públics que ens pagava l’ajuntament per fer política local a mantenir l’estructura de la cúpula del partit a Catalunya.

Personalment no vaig voler acceptar aquella imposició, i menys encara quan se m’obligava a escollir entre els valors que em movien en la meva acció política i la servitud a una direcció antidemocràtica que no dubtava en fer servir qualsevol trampa per tal de reprimir i eliminar les veus discrepants. Per això vaig fer el necessari per impedir l’accés de la direcció catalana del partit i els seus comissaris polítics als fons del grup municipal, el control dels quals era el seu gran objectiu, intentant garantir la seva destinació al seu ús legítim, l’acció política a Mataró i per a Mataró.

Aquests dies, en mig de la voràgine de brutícia en la que estem immersos, no he pogut evitar pensar que, en aquell moment, ni un sol periodista o mitjà de comunicació va atendre la meva denuncia, tancant tots ells files amb el sistema i el totpoderós partit. 

He reflexionat molt sobre el que va passar. Possiblement em vaig equivocar, entre moltes altres coses, enfrontant-me a una maquinària implacable i allargant un conflicte que va deixar pel camí massa energies, il·lusions i cadàvers polítics de gent valuosa, i hauria d’haver marxat molt abans de manera anònima i callada deixant pas a qui se sentis còmode amb aquella manera de fer política, incompatible amb la meva perspectiva sobre la vida i les organitzacions.

Recordo que quan era un vailet que no aixecava un pam de terra, em quedava amb la boca oberta escoltant el meu avi parlar amb passió de la defensa dels seus ideals de justícia i llibertat, la lluita sindical, la república, la guerra civil, la presó.....Hi havia quelcom fantàstic en el seu sentir, que em deia que jo també el volia igualar quan fos més gran.

Aquella energia que movia al meu avi crec que em va portar anys després a dedicar una part de la meva vida al que ja llavors vaig identificar com “la política”. Ara, acabada aquesta experiència, puc dir que si ja es prou difícil fer política “autèntica”, política amb majúscules, al servei de la societat i de les persones, més difícil encara és que els qui tenen el poder actuïn amb consciència.

Ningú n’està eximit de cometre errors, dins de cadascú de nosaltres hi es tot, lo bo i lo dolent; tots som capaços, en un moment donat, de fer allò que ara ens pot semblar inacceptable. Justament per això no hem de jutjar ni criticar; perquè a més, quan ho fem, sovint veiem reflectit en l’altre allò que no estimem de nosaltres mateixos. Tots podem també ser víctimes de la nostra glòria, i generar un personatge que ens acabi menjant. Però hem de tenir consciència d’això. Aquesta és la clau. Ens falta consciència. Tenim tecnologia, coneixement, però la consciència no la hem desenvolupat igual, i això fa que moltes decisions que prenem estiguin buides de sentit.

És la consciència la que fa que no aguantis més estar dins una estructura perversa, que no valora a les persones sinó que les utilitza per a fins que no tenen res a veure amb la millora de la vida de la gent. És la consciència la que fa que t’atreveixis a mirar les coses des d’un altre punt de vista que no sigui el que et diu el que mana; la que fa que no baixis el cap i mantinguis el criteri del que entens just quan el poder et vol imposar el que “convé”; la que et fa decidir que no vols ser un mer producte del sistema. Això és fonamental: aprendre a mirar d’una altra manera, deixar de mirar com volen que mirem i deixar de fer el que volen que fem. Decidir viure la teva pròpia vida només es pot fer des de la consciència que et fa assumir la responsabilitat de prendre la veu i la paraula.

Espero que el que està passant ens faci veure a tots plegats que no podem seguir així, que hem de canviar la manera de pensar i d’interpretar el món. Si quelcom de menyspreable te la inacceptable situació d’irregularitats protagonitzada per la classe política actual i la seva incapacitat per aportar solucions als problemes que patim, no es ja que robin o enganyin, sinó que poden provocar que la gent perdi la il·lusió per exercir el seu dret a dir el que creu i exigir el que vol, i que es desinteressi definitivament pels assumptes de tots, cosa que seria molt greu i suposaria un pas enrere d’imprevisibles efectes. Es important que no llencem per la finestra el sacrifici, l’esforç i fins i tot la sang de moltes persones de generacions anteriors per tenir dret a veu i vot, per molt que la irresponsabilitat dels dirigents actuals posi en qüestió la democràcia actual. Per fer-ho possible cal que recuperem individualment el sentit de les nostres vides, que recuperem la vocació del que de valor podem aportar al món. Necessitem reordenar prioritats, i fugir d’un model consumista que ens han imposat, que ha fet que perdéssim la nostra condició de persones originals, amb projectes propis i plens, i passéssim a ser peces fotocopiades només aptes per a consumir, peces que no comptàvem per res, per molt que ens comptin cada quatre anys les paperetes que dipositem en una urna per seguir legitimant aquest sistema regit per la cobdícia i la irresponsabilitat.

Siguem optimistes però. De ben segur haurem après moltes coses del que ha passat, que ens faran tornar a la nostra essència de compromís i amor. Com ve a dir Stefan Zweig a “Los ojos del hermano eterno”:

“Fes el teu camí, intenta no fer mal a ningú, segueix la teva vocació, el teu cor; procura, des de la millor de les intencions, ésser coherent  amb el que penses.....”