SER CAPAÇOS DE TRENCAR LES REGLES

Els polítics cerquen l’estabilitat en el marc de sempre, però no és moment d’estabilitat sinó de trencament. És moment de ser més valent i treballar per acords més amplis; no només parlamentaris, sinó socials. Que no dic que siguin fàcils d’aconseguir amb aquestes estructures de partit que dominen la política, però que segur que son possibles si hi ha voluntat i visió. Als polítics els hi està faltant comunicació directa amb la ciutadania, ser capaços de SUPERAR I TRASPASSAR L'ESCENARI POLÍTIC,  i connectar directament amb la gent.

Tinc aquesta sensació, els dirigents es tanquen massa en els límits del govern, de les institucions, es a dir, política tradicional, quan el que manquen són polítics trencadors de regles i marcs establerts . Que trepitgin el carrer, que parlin directament amb els ciutadans, que s’aliïn amb la societat civil ...... que LIDERIN !!! La solució no és en els salons, ni en els passadissos, cal crear, i l'obligació d'un govern de canvi està en tornar la iniciativa a la gent, no en criminalitzar-la com s’està fent amb l’Ada Colau per part de polítics miserables i de mitjans venuts al poder .

Cal definir projectes en be de la societat sencera, que maximitzin  el benestar social, que recuperin els somnis al voltant dels quals vam ser capaços de fer una Europa millor després de la barbàrie de la segona guerra mundial. Hem de crear un MOVIMENT en el que la persona sigui el centre. Dibuixar un nou escenari després de la crisi; no un nou paisatge, sinó el mateix mirat amb nous ulls i diferents maneres de pensar. Consciència, responsabilitat i, sobre tot, educació per entendre que la batalla per la felicitat es porta a terme a l’interior de cadascú de nosaltres. Hauríem de dedicar tots els recursos possible, molts dels quals ara es llencen en armament, presons i altres canallades, en educació i en salut, en millorar la vida de les persones, en traslladar la idea de la generositat i del servei. Ser, fer, tenir, i no a l’inrevés com el paradigma vigent ens ha fet creure.

LA CIUTADANIA AL RESCAT D’ELLA MATEIXA

Sota el títol “La Ciutadania al rescat d’Europa”, l’associació  “Endavant Europa”, que te la seu a la nostra ciutat i que va ser fundada per l’enyorat Joan Bellavista i Portell, va organitzar la setmana passada una xerrada-col·loqui per commemorar l’Any Europeu dels ciutadans, que va comptar amb la presència de l’arquitecta Itziar González Virós.

L’ex regidora barcelonina va estar magnífica en la seva exposició, durant la qual va parlar de una iniciativa que ha sorgit dels moviments socials a Catalunya amb l’objectiu de fer política d’una altra manera i apropar el poder a la gent: el “Parlament ciutadà”.

Mentre la conferenciant explicava de manera gràfica la idea, (podeu veure a sota el dibuix que va fer la Itziar per fer-la més comprensible), jo anava confirmant una idea que mantinc fa temps, la de que la crisi que patim ha estat necessària, i que forma part de la dinàmica de l’evolució. Quan s’arriba a un punt crític, un punt de bifurcació, el sistema es col·lapsa, i només pot esfondrar-se del tot o reorganitzar-se d’una altra manera per seguir evolucionant.

La crisi ens ha servit, entre altres coses, per adonar-nos que la història no segueix una trajectòria lineal de progrés i millora del benestar, com de manera excel·lent descriu també Josep Fontana en el seu darrer llibre. Les societats poden anar enrere, i no només en termes econòmics (les anomenades “crisi cícliques” del capitalisme), sinó també polítics i ètics. La majoria de la població ha perdut nivells de renda i s’ha produït un gran empobriment de l’ample classe mitjana que es va crear en les tres dècades posteriors a la segona guerra mundial; per altra banda, la riquesa ja no es reparteix de manera justa ni hi ha equitat fiscal.

Però, a més d’això, la democràcia representativa està essent qüestionada, i gran part dels paradigmes que ens han regit han saltat pels aires.

A Espanya, el règim polític creat a la Transició ha quedat deslegitimat i col·lapsat, i l’arquitectura institucional (la “volta”, com li diu Itziar González) desprestigiada sense excepció. Lo qual, afegit a que som un país amb el teixit productiu destrossat, no ens presenta un panorama gaire galdós. És la nostra una política sense debat profund, sense llenguatge rigorós, plena de demagògia, sectarisme i promeses que són un insult a la intel·ligència. Certs discursos, només es poden entendre venint de personatges que des de la seva mediocritat menystenen a la ciutadania. La política com espectacle bast i pobre.

Però crec sincerament que tot això ha estat necessari. ( veieu aquí el meu post “Bendita crisis”: hhttp://paulimojedano.blogspot.com.es/2012/05/bendita-crisis.html )

Al cap i a la fi, el que passa en l’escena política no és sinó un reflex del que som nosaltres mateixos. Ara ens toca agafar consciència i assumir responsabilitat. Convertir-nos de veritat en ciutadans, deixant de ser súbdits silenciosos i passius.

Amb la física quàntica hem entès que la realitat que observem no te límits, i que només existeixen probabilitats que permeten construir noves realitats que es concreten segons la voluntat de l’actor, en aquest cas cadascú de nosaltres convertits també en actors socials col·lectius.

En canvi, vivim encara en la il·lusió de creure en un progrés lineal, assumint una visió tràgica i determinista de l’ésser humà i de la societat; la qual cosa explica el conformisme actual.

Diu Ken Wilber a la Consciència sense fronteres, que “És com si la nostra percepció de la realitat no sigui més que una illa rodejada d’un vast oceà de consciència sense cartografiar, les onades del qual s’estavellen contínuament contra els esculls que ha creat a manera de barreres la nostra percepció”.

Hem de ser conscients que el món no és quelcom aliè que hi ha allà a fora separat de nosaltres. No només podem influir en la nostra realitat, sinó que podem crear-la. L'acte vital és el de participació. Participatiu és el concepte clau que ens ofereix la mecànica quàntica. Qualsevol societat és producte, en cada moment, dels actors i factors que bateguen en ella i interactuen per configurar la realitat política, social, econòmica....

Com deia Martí Pol, “tot és possible”. El potencial que tinguem dependrà de com interactuem entre nosaltres i amb el context. Pensant en això, arribo a la conclusió de que l’actual sistema i les seves estructures se sostenen perquè no les hem qüestionat de veritat, perquè seguim plens de pensaments i creences rígides que segresten la nostra capacitat de conèixer, i eviten que puguem accedir a una comprensió més ample de la realitat que voldríem. A base de cedir responsabilitat hem  adquirit una visió tràgica, limitada, de la nostra vida i del nostre paper social.

Estem “atrapats” pel sistema. No vivim. Sense ànima ni propòsit, ens hem convertit en titelles que es mouen al ritme que ens marquen els autors d’un discurs buit, només enaltit per uns mitjans captius.

I què hem de fer, us podeu demanar, per a sortir d’aquest cercle?

D’entrada, perdre la por. Cadascú de nosaltres te el poder de decidir el que vol fer de la seva vida, de deixar d’anomenar “destí” a allò que ens limita. No ens hem de queixar per la situació del món, perquè aquest és reflex de nosaltres mateixos; mai podem dir ni fer més del que som.

Tan sols podrem canviar les nostres vides, crear un món millor, si entenem cóm funciona i quines són les regles de joc. Ens hem de conscienciar que només podem aportar valor fora de la nostra zona còmoda. La majoria de gent amb prou feines ho intenta, es conforma amb satisfer les necessitats immediates, i acaben depenent d’altres persones, o de l’Estat, per sobreviure.

A la llarga, això és frustrant, i s’arriba a actuar des de una anònima i muda desesperació. La vida no es guia per la inspiració; i no pot inspirar tampoc la vida dels altres.

Aquest és el resultat en les seves vides quan la gent es mou entre acceptar els valors dels qui “manen” i limitar-se a projectar-los als qui te per sota, i segueixen i segueixen aquesta cadena perversa sense trencar-la.

Costa apartar-se del sistema, ja ho se. Si fos fàcil molta gent ho faria. Però no hi ha alternativa digna. Hem de començar a transgredir regles establertes, sortir del marc, pensar d’una altra manera..... En certa manera hem de morir; però es que, si no morim, si no matem el personatge, no apreciarem la nova vida que necessariament ens ha de venir. 

"Acerquense al borde, les dijo. No podemos, tenemos miedo, contestaron. Acerquense al borde, repitió. Y se acercaron. Él los empujó......y levantaron el vuelo (Guillaume Apollinaire)

IDEES PER A UN FUTUR DIGNE

“La nostra por més profunda no és no ser capaços. La nostra por més profunda és que som enormement poderosos.” És un text de Marianne Williamson popularitzat per Nelson Mandela en el seu discurs d’investidura de 1994.

Quin futur ens espera als maresmencs? Quines són les pors que no ens deixen ser el que podríem ser? De la profunda crisi que vivim, hem d’aprendre que no hi ha realitat nostra i de fora. Mataró té la taxa d’atur més alta entre les ciutats grans catalanes, però formem part d’un procés major. Percebem problemàtiques localitzades, però les solucions són globals. Hem de treure conclusions de la fragilitat i fragmentació que ha caracteritzat una època de bonança només aparent, que ha fet palesa la nostra debilitat en cooperar. Un temps de buidor, de modernitat líquida (que diria Bauman), que ha destruït les estructures socials, la coherència econòmica i la nostra pròpia identitat individual, incapaços d’assumir la velocitat i un univers enorme de possibilitats de consum.

L’economia esdevinguda ideologia i la política transformada en dogmatisme, que han deixat de banda la realitat humana, són responsables del desastre que ens dirigeix. Ara, les delirants teories sobre creixement econòmic que el neoliberalisme ha dogmatitzat han de donar pas a un creixement sostenible, local, sobri, en harmonia amb la naturalesa i respecte a les persones, actuals i futures.

S’ha de començar des de la base, modificant l’aberrant deriva educativa de les darreres dècades; i des de l’entorn més immediat, barri, ciutat, comarca, en la forma habitual d’organitzar-nos i relacionar-nos, cooperant i creant amb altres valors.

S’ha d’impulsar ja en l’àmbit local una educació més humana, no només expositiva sinó interactiva entre professors i alumnes, no prioritzant objectius sinó facilitant processos. Educant en valors i actituds bàsiques: autoestima, confiança, cooperació, amor, gestió del canvi i la incertesa, decisions conscients, aprendre a aprendre; centrada en la persona, generant éssers capaços d’assumir responsabilitat, prendre decisions i actuar creativament.

Cedint sobirania de l’administració a la societat, per exemple creant des de la base una mena d’illes en xarxa de bones pràctiques educatives, de formació i convivència, que desenvolupin iniciatives, fomentin projectes,propiciant al final un territori amb prou massa crítica de persones conscients, creatives, innovadores. Treballant des de les unitats bàsiques de la societat.

Potenciem a nivell local la creació d’aquestes illes educatives d’excel·lència basades en un nou paradigma de la vida i l’existència, amb experiències inicials en algunes escoles, instituts, xarxes d’investigació i debat universitari.

Això sí que seria iniciar quelcom diferent. Invertint la frase, seria pensar en actuar en global pensant millor el nostre entorn local, i aconseguir internacionalitzar empreses, atraure talent, cooperar, i començar a racionalitzar un procés que semblava perdut en termes d’evolució. Be, és tan sols una idea…

(Aquest article ha estat publicat a la revista Tribuna Maresme de març de 2013 i el podeu trobar a l'enllaç que us deixo a sota)
http://www.tribunamaresme.com/2013/03/08/idees-per-a-un-futur-digne/

A PROPÓSITO DE CHÁVEZ Y NUESTRA DEMOCRACIA

El momento actual, que nos invita a cuestionarlo todo, supone una buena ocasión para reflexionar acerca del sistema político y económico imperante. 

De entrada, observando los acontecimientos que se suceden, y a poco que uno lo haga con una cierta perspectiva, surge una pregunta inevitable:

¿Somos realmente una democracia?  
Me refiero, claro está,  a los países tradicionalmente considerados como democracias consolidadas, como los de Europa Occidental o los países anglosajones como EEUU, Canadá, Australia.

Si la respuesta a la pregunta es afirmativa (reconozco personalmente tener alguna duda), deviene inmediatamente una segunda pregunta:

¿Si son verdaderamente democracias por qué hacen según qué cosas? 
Porque, la verdad, desde mediados de los años 70, cuando finalizó la etapa de los llamados “treinta gloriosos” (treintena en la que se produjo una expansión sin precedentes de progreso y bienestar económico y social para una amplia capa de la población de los países occidentales), el proceso que hemos seguido en Occidente ha sido de una regresión indiscutible en términos democráticos. 
Este proceso ha supuesto, entre otras cosas, un declive muy acusado en el nivel de vida de la mayoría social, así como el empobrecimiento  y la reducción de las clases medias. Pero además se han producido otros fenómenos, muy graves a mi entender, que nos podrían llevar a afirmar que nuestras democracias tan solo pueden seguir siendo calificadas como tales con muchas reservas.

En estos días se ha producido el fallecimiento de Hugo Chávez, el autoritario dirigente venezolano. Hemos podido leer y escuchar, en muchos medios de comunicación occidentales, cómo se le ha juzgado y condenado, calificándolo mayoritariamente de dictador populista y antidemocrático. Una nueva pregunta: ¿Se puede juzgar a Chávez en esos términos, cómo si nuestra democracia fuera ejemplar? ¿No podemos darnos cuenta del retroceso democrático que nuestras sociedades han sufrido? ¿Podría considerarse a Chávez como una consecuencia de los propios males de nuestro sistema?

¿Qué ha sucedido en estos últimos treinta y cinco años? La privatización de los estados y de sus servicios básicos, la usurpación de la política por el poder económico y financiero, la pérdida de derechos sociales y ciudadanos, la manipulación informativa desde los grandes medios, la flagrante desigualdad cada vez más acusada entre los más ricos y la clase media y trabajadora…..
Sencillamente, nos han cambiado las reglas de juego. Se trata de un cambio cualitativo, del que creo que no somos conscientes. Se ha acabado la idea que teníamos tan clara hace algunos años de que la historia es una evolución constante de progreso y bienestar para la humanidad. Como también hemos de asumir que las generaciones actuales vivirán peor que la de sus padres. Hemos de mentalizarnos de que habrá que luchar de nuevo para conquistar el bienestar de la mayoría de la población, para acabar con la perversión de un sistema que nos lleva de cabeza al tercer mundo y a un nuevo feudalismo.

Es necesaria una toma de conciencia acerca de quién somos y dónde estamos, para evitar sobre todo que el sistema, que tiene una gran capacidad de manipulación, nos siga engañando y distrayendo.

No podemos seguir delegando nuestra responsabilidad en políticos que toman las decisiones obedeciendo al poder económico y financiero. Y quiero hacer especial hincapié en otro factor: hemos de tener una gran prevención respecto a la información que recibimos y la influencia que ejerce en nosotros.

En nuestro mundo se ha producido un evidente cambio en el equilibrio de poderes. La separación de los poderes clásicos en las democracias ha pasado, en países como España, a mejor vida (si es que ha existido de verdad alguna vez). Y en general, el llamado cuarto poder ha sufrido también un cambio evidente. Difícilmente podemos hablar hoy de medios de comunicación libres e imparciales, al menos si nos referimos a los grandes medios.

No cabe duda que la globalización ha universalizado las pretensiones de imposición de los intereses de las grandes fuerzas económicas, y ello requiere de instrumentos que garanticen la propagación de sus consignas; ya sea a nivel académico como mediático. De ahí la concentración cada vez mayor de la opinión en grandes grupos de comunicación. Principios neoliberales como la privatización, el libre intercambio, la mundialización, la contención salarial, la prioridad del dios mercado….tienen en estos medios el vehículo para su conversión en dogma a interiorizar por la población. Los medios de comunicación se han convertido en una forma de poder necesaria para estas elites en su objetivo de imponer sus criterios y mantener un control social. Se lleva a cabo un trabajo de persuasión que incita a la población a determinadas decisiones, no ya de consumo, sino de alineación con un “consenso” mayoritario perfectamente cocinado.

Y no hablemos ya de otras cuestiones, también de un alcance grave y cuyos efectos finales se me escapan en este momento, como puede ser el grado de control que a través de las tecnologías existentes se ejerce sobre nuestras vidas.

O como lo es también el aumento preocupante de enfermedades como la depresión, el gran mal de nuestro tiempo, un gran túnel oscuro en el que entran cada vez más personas como consecuencia de un modelo mental que nos hace vivir ajenos al verdadero alcance de nuestras capacidades innatas. Y ante cuyos efectos, se provee a los afectados de grandes cantidades de tranquilizantes y ansiolíticos que ejercen también un perfecto papel de “regulador” social.

En definitiva, las personas hemos de recuperar la perspectiva adecuada, y ser conscientes de que lo que configura nuestra vida son las decisiones que día a día tomamos sobre lo que nos sucede. Cómo manejamos las situaciones, nuestra actitud ante ello, es clave para ser capaces de vivir con plenitud. Hemos de saber qué debemos hacer con la información que nos llega. Nuestra arquitectura mental y moral tiene mucho que ver con ello. Podemos tener mucha información, adquirir mucho conocimiento, pero si no cambiamos nuestro modelo mental seguiremos sin tener el poder sobre nuestra propia vida.

¿Cómo tomaremos pues nuestras decisiones, esas que configuran nuestra vida?

La respuesta es que hemos de pensar. Y hacerlo personalmente. Porque la falta de pensamiento es el gran mal de nuestro tiempo. El que nos puede acabar llevando a un escenario de pensamiento único, ese que tanto interesa a los dueños del sistema y de unos medios de comunicación regidos, no por la profundidad y el espíritu crítico, sino por un criterio puramente mercantilista. 

Esta escena de la maravillosa película de Frank Capra "Que bello es vivir" puede ser muy adecuada para que repasemos mentalmente nuestras vidas, y ver de qué modo nos afecta el entorno, cómo nos tiene atrapados el sistema, y cómo, si somos capaces de cambiar el modelo mental y asumir nuestra responsabilidad, podemos cambiar de verdad las cosas con pequeñas acciones conscientes del día a día.