(Fotografia de l'acte de Procés Constituent a Mataró, publicada per El Punt-Avui)
Vaig poder assistir ahir a l’acte de presentació
de Procés Constituent a Mataró. Un acte excel·lent, tant per l’assistència de
públic (cap organització política seria capaç actualment a la nostra ciutat d’aplegar
tanta gent i tant diversa) i el seu civisme, com per les intervencions (Laia
Puigderrajols, Pep Riera i Teresa Forcades).
Puc compartir moltes coses de les que vaig
sentir ahir. Comparteixo amb la Teresa Forcades el rebuig frontal pel sistema, que
crec que no te possible reforma. Crec que estem enmig d’un sistema econòmic que
no només és injust, sinó que s’ha convertit en una completa bogeria producte de
la nostra pròpia perversió perquè hem perdut el contacte amb la realitat. L’economia
ha deixat d’estar al servei de les persones per convertir-se, en mans de
tècnics que només hi entenen de formules matemàtiques, en una eina especulativa
al servei dels poderosos. Sense racionalitat ni sentit comú, tot era una
bombolla lluny del món real de les necessitats de les persones. Un escenari en
el que s’han ajuntat els interessos econòmics de les grans empreses i corporacions
amb els de polítics mesquins i els d’acadèmics de perspectiva limitada. A la
qual cosa hi hem d’afegir la incapacitat de tots plegats (els ciutadans) per assumir la responsabilitat de les
nostres vides. Som el resultat d’un sistema educatiu que ens fa incapaços de
demanar-nos de on venim i perquè seguim acceptant un sistema que ens porta a l’autodestrucció
i la buidor. Una educació que ens aparta del que som, de la nostra essència. No
som conscients que el poder és dins nostre i cerquem els referents contínuament
en allò extern. Una educació que ens fa renunciar a la veritat, perquè no ens
permet anar més enllà de la raó i el coneixement. Un sistema que ens converteix
en morts vivents, i en el que només aprenem des de la desesperació que suposa
veure la realitat a través del filtre d’abstraccions, conceptes i creences.
El que ha passat és conseqüència de decisions
preses de manera inconscient. No hem estat capaços de determinar correctament
què havíem de fer individual i col·lectivament. Aquest exercici tan sols es
podia fer des del pensar més humà.
Hem pensat massa en termes financers, tecnològics, però això no ens ha donat
resposta als reptes fonamentals, cosa que només podia ser fruit del pensar com
humans, del caminar cap endins, i arribar a la veritat. Deia Hanna Arendt, que “El dany més gran al llarg de la història,
no l’havien causat aquelles persones que podent fer el mal escollien fer-lo;
sinó que el major mal sorgeix d’aquelles que podent fer quelcom davant el mal
no ho feien”.
Dos aspectes em resulten
especialment atractius del missatge de la Forcades:
El primer és el de la integració i d’entendre
la diversitat com un valor. Penso que hi ha dues coses a les que va unida l’evolució en
termes col·lectius. Una és la capacitat d’assumir individualment la
responsabilitat pel que passa, sabent que tot el que fem i sentim te impacte en
el Tot. L’altra és tenir una percepció equilibrada del que ens passa a la vida.
I això tan sols és possible si ho abracem tot, si ho comprenem tot i som capaços de
crear quelcom millor que vindrà de la transformació integradora.
El segon és el fet que encara que la
independència de Catalunya sigui un dels objectius essencials del seu programa,
ella diu clarament que el realment important és el camí. Fa temps que dic que
mai tornaré a formar part d’una estructura política. No la suportaria. Sobre
tot perquè entenc que, en qualsevol àmbit de la vida, no importa tant aconseguir
un resultat com la persona en qui ens convertim durant el camí. La veritable
revolució no està en els objectius, sinó en els processos, en com som capaços d’establir
formules de col·laboració creativa, en com articulem les relacions, en com
explorem les xarxes i connexions amb els altres i amb el que ens envolta, en com
aportem valor en cada decisió i en cada acció de cada dia.....
Això és el que al final haurà donat sentit a
un moviment i omplirà les vides dels qui hi hagin participat: allò de bo que
cadascú hagi aportat per millorar les coses; allò que de veritat ens hagi
permès estimar i apreciar, no només acceptar, a les demés persones.
Només així farem un país i un món millor.
“La vida
és allò que ens passa mentre ens capfiquem en fer altres plans”
(John Lennon)
