LA CRISI COM EXPRESSIÓ COL·LECTIVA D'UN CONFLICTE

En les darreres setmanes, he tingut ocasió de parlar varies vegades públicament de la meva visió sobre la “crisi”. Ho he fet davant empresaris, botiguers, emprenedors, i també ciutadans normals i corrents; persones totes elles preocupades per l’actual situació. I es que, independentment de quina sigui la responsabilitat de cadascú en l’actual estat de coses o el molt o poc coneixement que tinguem dels factors que el provoquen, no evita que ens afecti.

Dit això, no ens queda altre camí, assumit el desconcert , que despertar i caminar si no volem que el nou escenari, tan diferent al que hem conegut, ens exclogui per inadaptats.

Hem d’evitar que ens passi que el propi concepte “crisi” es converteixi en una maniobra de distracció, que ens impedeixi veure el que de veritat està passant al món.

D'entrada, crec que hi ha una sèrie de factors que al meu entendre no es poden posar en qüestió en qualsevol anàlisi sobre aquesta crisi:

1.- Que sorgeix perquè els valors actuals no estan alineats amb l’evolució, entesa aquesta en termes humanitaris i de sostenibilitat de la vida al planeta

2.- Les solucions que s’estan adoptant pels organismes i governs que ens dirigeixen, són contradictòries amb el que ens venen en els seus discursos els polítics i amb el que ha estat la història dels darrers 60 anys; és a dir, que les generacions viurien cada vegada millor i amb més benestar, justícia i llibertat. És tot el contrari. Doncs les mesures d’ajust i d’intervenció econòmica són veritables cops d’estat, per no dir una guerra declarada, contra els ciutadans

3.- La crisi és una estafa regressiva, amb l’objectiu d’esclavitzar-nos i concentrar més el poder i la riquesa

4.- Le democràcia s’ha convertit en una mera il·lusió retòrica, en la que cada quatre anys ens compten, però en la que en realitat no comptem per a res important

5.- L’única solució que tenim (o la principal) és l’educació. Una educació diferent, això sí, perquè l’actual sistema educatiu és just el que han utilitzat per portar-nos a on ara som. Un sistema educatiu que ens ha allunyat de les preguntes essencials, que és culpable de la crisi moral a l’haver prioritzat conceptes com productivitat, encaix en el sistema, competència, egoisme, interès propi, etc....

I ara anem al tema de fons: quan parlem de la crisi, del que es tracta realment en el fons és de parlar sobre nosaltres mateixos. 
En totes les societats i en totes les èpoques, els canvis sempre han vingut impulsats per tres elements bàsics:

1er, la tecnologia; 2on, les institucions; i 3er, els sistemes de valors en el marc d’un model mental imperant.

Aquest darrer és el veritablement transcendent. Els dos primers factors ja poden evolucionar, però el dilema es presenta quan ens adonem que hem desenvolupat visions del món o models mentals que ja no responen a l’imperatiu de la transformació emergent en termes humans a la que abans feia referència. Què fem llavors? Si mirem el nostre món, hem construït una societat que ens ha deshumanitzat i ens ha arrossegat al patiment i la insatisfacció.

La gran pregunta: Quantes coses, quantes idees, creences, preteses veritats, no hem donat per assumides i per bones, però que en realitat no estan alineades amb la nostra essència i per tant ens fan viure fora d’aquesta? Recomano que hi pensem i escrivim sobre això, perquè potser ens dona alguna llum sobre la nostra pròpia insatisfacció.

Fa poc es va estrenar la pel·lícula “Hanna Arendt y la banalidad del mal”, basada en els articles que Arendt va escriure a partir del testimoni del nazi Eichmann en el judici que el va trobar culpable pels crims contra el poble jueu durant la segona guerra mundial. Ella, enfront les crítiques de l’opinió pública del món, i en especial jueva, sostenia el concepte del que anomenava la “banalitat del mal”. Deia que Eichmann no era capaç de pensar, simplement obeía la llei més enllà de tota moral. Crec que Arendt no va ser ben entesa per alguns, perquè com diu José Ignacio González Faus en un article a La Vanguardia avui, parlar d’aquesta “banalitat del mal” no és rebaixar la gravetat del que va passar, sinó augmentar-la. El que efectivament és terrible es que autèntiques barbaritats perverses es presenten i son viscudes per la gent com coses indiferents i quasi acceptables.

Repeteixo: Quantes autèntiques barbaritats no hem donat per bones senzillament perquè, a base de repetir-les els mitjans i els polítics, hem arribat a assimilar-les i assumir-les com a tals?

Pensem-hi. Ha arribat el punt que la història ens ha posat davant un mirall i ens convida a veure la imatge que s’hi reflecteix. El que hi veiem serà el nostre destí. I l’única esperança serà veure-hi un estudiant il·lusionat disposat, amb la ment buida, a aprendre de l’experiència passada.

Hi ha tanta feina a fer.....!

(El meu petit i sentit homenatge al poeta del rock, el gran Lou Reed, amb una de les seves grans peces Sweet Jane)

TEMPS DE PODER

El 14 de setembre d'enguany, un grup d'amics hem posat en marxa un projecte que ens engresca i apassiona, fer un programa de ràdio. En Carlos Hervás, en Mario Mirallas, en Juan Palomares, en Marcial Peralejo, en Sergi Regol i jo mateix, que formem l'equip del programa, fa vint anys que varem constituir un grup que de manera regular es reuneix amb l'objectiu, des del compromís i l'ajut mutus, de créixer personalment i com equip, així com de cercar resultats que millorin la nostra vida. 

El programa es titula “Temps de Poder”, i la seva pretensió no es altra que moure a la lluita a tothom que ens escolti des de l’únic àmbit de control que tenim: nosaltres mateixos. Tinc el convenciment que estem en un moment de guerra. No una guerra en termes convencionals, en el fons és una lluita per accelerar o frenar la destrucció implacable dels aspectes essencials de la vida humana. És la història de la consciència, i com que els dirigents no són sinó un reflex de la consciència dels pobles i les societats, la conclusió no pot ser altra que la de que el canvi només pot venir de cadascú de nosaltres individualment. Ningú pot quedar al marge. O assumim responsabilitat o decidiran per nosaltres.

El programa s'emet cada quinze dies a Mataró Ràdio els dilluns de 15,00 a 16,00 hs. Us deixo a sota l'enllaç en el que podeu trobar, per escoltar-los, els programes emesos fins ara.

http://www.ivoox.com/podcast-temps-poder_sq_f181800_1.html

TERESA FORCADES A MATARÓ

             (Fotografia de l'acte de Procés Constituent a Mataró, publicada per El Punt-Avui)

Vaig poder assistir ahir a l’acte de presentació de Procés Constituent a Mataró. Un acte excel·lent, tant per l’assistència de públic (cap organització política seria capaç actualment a la nostra ciutat d’aplegar tanta gent i tant diversa) i el seu civisme, com per les intervencions (Laia Puigderrajols, Pep Riera i Teresa Forcades).

Puc compartir moltes coses de les que vaig sentir ahir. Comparteixo amb la Teresa Forcades el rebuig frontal pel sistema, que crec que no te possible reforma. Crec que estem enmig d’un sistema econòmic que no només és injust, sinó que s’ha convertit en una completa bogeria producte de la nostra pròpia perversió perquè hem perdut el contacte amb la realitat. L’economia ha deixat d’estar al servei de les persones per convertir-se, en mans de tècnics que només hi entenen de formules matemàtiques, en una eina especulativa al servei dels poderosos. Sense racionalitat ni sentit comú, tot era una bombolla lluny del món real de les necessitats de les persones. Un escenari en el que s’han ajuntat els interessos econòmics de les grans empreses i corporacions amb els de polítics mesquins i els d’acadèmics de perspectiva limitada. A la qual cosa hi hem d’afegir la incapacitat de tots plegats (els ciutadans) per assumir la responsabilitat  de les nostres vides. Som el resultat d’un sistema educatiu que ens fa incapaços de demanar-nos de on venim i perquè seguim acceptant un sistema que ens porta a l’autodestrucció i la buidor. Una educació que ens aparta del que som, de la nostra essència. No som conscients que el poder és dins nostre i cerquem els referents contínuament en allò extern. Una educació que ens fa renunciar a la veritat, perquè no ens permet anar més enllà de la raó i el coneixement. Un sistema que ens converteix en morts vivents, i en el que només aprenem des de la desesperació que suposa veure la realitat a través del filtre d’abstraccions, conceptes i creences.

El que ha passat és conseqüència de decisions preses de manera inconscient. No hem estat capaços de determinar correctament què havíem de fer individual i col·lectivament. Aquest exercici tan sols es podia fer des del pensar més humà. Hem pensat massa en termes financers, tecnològics, però això no ens ha donat resposta als reptes fonamentals, cosa que només podia ser fruit del pensar com humans, del caminar cap endins, i arribar a la veritat. Deia Hanna Arendt, que “El dany més gran al llarg de la història, no l’havien causat aquelles persones que podent fer el mal escollien fer-lo; sinó que el major mal sorgeix d’aquelles que podent fer quelcom davant el mal no ho feien”.

Dos aspectes em resulten especialment atractius del missatge de la Forcades:

El primer és el de la integració i d’entendre la diversitat com un valor. Penso que hi ha dues coses a les que va unida l’evolució en termes col·lectius. Una és la capacitat d’assumir individualment la responsabilitat pel que passa, sabent que tot el que fem i sentim te impacte en el Tot. L’altra és tenir una percepció equilibrada del que ens passa a la vida. I això tan sols és possible si ho abracem tot, si ho comprenem tot i som capaços de crear quelcom millor que vindrà de la transformació integradora.

El segon és el fet que encara que la independència de Catalunya sigui un dels objectius essencials del seu programa, ella diu clarament que el realment important és el camí. Fa temps que dic que mai tornaré a formar part d’una estructura política. No la suportaria. Sobre tot perquè entenc que, en qualsevol àmbit de la vida, no importa tant aconseguir un resultat com la persona en qui ens convertim durant el camí. La veritable revolució no està en els objectius, sinó en els processos, en com som capaços d’establir formules de col·laboració creativa, en com articulem les relacions, en com explorem les xarxes i connexions amb els altres i amb el que ens envolta, en com aportem valor en cada decisió i en cada acció de cada dia.....

Això és el que al final haurà donat sentit a un moviment i omplirà les vides dels qui hi hagin participat: allò de bo que cadascú hagi aportat per millorar les coses; allò que de veritat ens hagi permès estimar i apreciar, no només acceptar, a les demés persones.

Només així farem un país i un món millor.

“La vida és allò que ens passa mentre ens capfiquem en fer altres plans”

(John Lennon)

EXECUTION PREMIUM

Has de fer allò que creus que no pots fer (Eleanor Roosevelt)

L'emprenedor es caracteritza per veure oportunitats allà on altres només veuen problemes. Sap que avui el mercat és global, i que les empreses han d’anar allà on hi ha mercats amb recursos, perquè és a on poden trobar les oportunitats. Per això, no té altra alternativa que superar la por escènica que tradicionalment han provocat certs mercats (com el nord-americà) en els nostres empresaris.

Aquesta setmana que ara acaba, un grup de sis empreses, cinc de Mataró i una de Figueres, han anat a South Florida de la ma de l’empresa GM&L (http://www.gmlnewmarkets.com/index.php/es/) i de Tecnocampus Mataró, a fer diversos “match making” amb possibles partners interessats en les seves companyies, així com a presentar els seus projectes davant algunes rondes d’inversors, tant al East com al West Coast del Sud de l’estat de la Florida.

Aquestes empreses han estat així pioneres en iniciar un camí que, al meu entendre, serà ineludible per la generalitat del nostre teixit empresarial si volen reduir la dependència d’uns mercats, el nacional i l’europeu, que estan en crisi profunda i ofereixen, per tant, pocs recursos i oportunitats.

Però no ens podem equivocar. Internacionalitzar-nos no ha de ser una decisió presa com l’antídot contra la crisi; ni serà tampoc un camí de resultats immediats. No es pot afrontar amb mentalitat de curt termini. Serà, això si, una excel·lent opció si fem les coses be i tenim la determinació suficient.

Hi ha molt d’actitud personal en un procés que requereix compromís, presència en el mercat objectiu i visió a llarg termini. Sobre tot perquè no val fer les coses com s’han fet sempre,. Una empresa que afronta el seu procés d’implantació en nous mercats ha de desenvolupar una cultura organitzativa que abraci el canvi, que vegi aquest com una oportunitat i un recurs. Perquè l’èxit futur dependrà de la seva capacitat per dirigir i respondre al canvi. En l’economia global el canvi és l’única constant, i les empreses han de saber construir l’estructura més adequada i l’equip més preparat per aquest escenari.

La gran oportunitat del procés d’internacionalització és la de reinventar la pròpia empresa. I en un aspecte important redefinir també les relacions entre els membres de l’equip. Un estudi dels darrers anys indicava que el 80% dels accidents aeris passen per errades que es podrien haver evitat, sobre tot si els membres de la tripulació haguessin col·laborat amb més harmonia, treballant més en equip, cooperant, amb circuits de comunicació oberts, prestant atenció als demés i actuant de manera sincera.

Tot plegat, les empreses del país tenen una gran oportunitat. Estem convertint el nostre territori, amb la base operativa de Tecnocampus, en un “Hub” per a la implantació de les nostres empreses en un mercat, el de South Florida i per extensió els EUA i Hispanoamèrica, que te recursos i oportunitats. Aquest treball el portem a terme des de l’empresa GM&L amb un sistema de match making que funciona, perquè ho fem aportant un valor diferencial respecte als sistemes habituals. Valor diferencial que es concreta en dos aspectes: en primer lloc, un anàlisi i una gestió adequada de l’entorn del mercat objectiu. I, per altra banda, el suport i les palanques adequades per a la implantació de les empreses allà, de cambres de comerç, organismes de promoció de negoci i institucions de South Florida. Es tracta, no de prometre resultats, sinó d’anar-los a cercar allà a on son.

Al final estem fent el que els temps ens reclamen, i donant resposta a una nova realitat global que demana una revolució en les maneres de pensar i un canvi en la perspectiva de l’entorn. Actitud, estratègia i sistema són la clau.....

LIDERAZGO: LOS ZAPATOS DEL OTRO

Intento recordar constantemente una frase que me dijo en una ocasión una persona sabia, a quien tuve de instructor en varios seminarios. Era algo así como que, cuando nos relacionamos y comunicamos con otra persona, no lo hacemos realmente con ella sino con la percepción que tenemos de ella.

Si no somos conscientes de ello, tenemos un problema. Porque la vida es negociación permanente, y no podemos evitar relacionarnos. Necesitamos hacerlo. Y el hecho es que el mundo en el que vivimos no es real. Es una construcción partir de modelos mentales hechos de percepciones.

Las diferentes personas tenemos diferentes maneras de percibir el mundo. Sobre esa base hemos de partir en cualquier negociación o relación que mantengamos con otras personas.

¿Cuántas veces no hemos criticado, juzgado…..? ¿Y por qué lo hacemos?

Pues porque todo lo analizamos y valoramos a través de nuestras reglas. ¿Somos capaces de ponernos en los zapatos del otro, aunque sea por un momento? Ese es el ejercicio más difícil del mundo por lo que parece, porque muy pocos son capaces de hacerlo en su vida diaria.

Pregúntate, ¿Cómo te sentirías si fueras esa otra persona de la que en este momento discrepas o que te parece que te hace sentir mal, esa a la que tienes ganas de criticar o juzgar?

Contémplala. Escúchala. No es necesario que la apoyes, ni que compartas lo que dice o hace. Tan solo comprende.

Abrazar lo opuesto es señal de sabiduría, de crecimiento, y expandirá tu vida. Desde una perspectiva amplia, cualquier sistema, desde el universo hasta nuestro propio cuerpo, es una red de relaciones, de ahí que nuestra evolución vaya íntimamente ligada a la construcción de herramientas de interconexión.

Por eso echamos de menos en el mundo que haya verdaderos líderes. Los líderes aprecian la comprensión de todo, integran, abrazan, equilibran, unen…….y se ponen en los zapatos del otro.

(Breve e interesante reflexión de Jodorowsky. Si pensamos acerca de ella podremos tener otra concepción de la vida y de las cosas)

¿Y QUÉ PASA CON NUESTRA ALMA?

Cuando Franco murió tenía quince años. Recuerdo muy bien, siento casi físicamente, la ilusión que se apoderó de amplias capas de la población, la esperanza que despertó la nueva etapa que se abría entonces y que podía permitirnos conseguir un futuro mejor y más digno. El país se sentía capaz y preparado para ello, y hubo un aval mayoritario a los nuevos representantes políticos y a las instituciones que se generaron a partir de 1977 para que nos representaran.

¿Qué ha pasado para que, en este momento, la gran mayoría de los ciudadanos y sobre todo los jóvenes, no se sientan representados por los políticos, para que éstos no gocen de ninguna credibilidad?

Muy sencillo, el sistema ha generado una casta política que, salvo honrosas excepciones, ha pasado a ocuparse no de los asuntos de todos, sino de su propio interés.  En la imprescindible obra “L’Esperit de la Política”, Raimon Panikkar reflexiona acerca de que la política debe transformarse desde el arte o la ciencia de gestionar al de vivir la plenitud de todo ser humano.

Pero el sistema, poderoso, se ha deshumanizado, generando una metástasis de corrupción  y comportamiento gansteril. Sin embargo, como opina Panikkar, la vida de las sociedades no puede ser mantenida por la fuerza, y el Contrato Social ha de ser voluntario.

El poder es siempre consentido. Si dejamos de consentirlo caerá. Personalmente pienso que no es sostenible que la gente no reaccione ante el actual estado de cosas. En términos humanos, el gran fracaso de este sistema que nos rige tiene que ver con la creencia de que detrás de cada conducta “correcta” tiene que haber una justificación en términos de beneficio, de crecimiento, de productividad, de rédito electoral. Cuando en cambio la buena conducta es un bien en sí misma, y la bondad, la cooperación, la solidaridad, son nuestra verdadera expresión.

Los políticos, los gestores en general, han olvidado que los equipos tienen un alma, y que hay que contar con ella. Lo contrario es desconocer la naturaleza humana. Y eso nos aboca a una bancarrota total de recursos, culturas y valores.  El sistema ha pretendido definir nuestra identidad a través del filtro de la razón racionalista, obviando otros estados de conciencia más elevados y destruyendo nuestro espíritu, lo que nos ha llevado a tomar decisiones desde una perspectiva limitada, equivocando las prioridades y sin asumir la responsabilidad. Es decir, hemos ido en sentido contrario a lo que necesitábamos desde un sentido evolutivo.

El gran obstáculo es siempre el comportamiento, de los políticos en este caso, basado en un modelo mental  que conviene cambiar, porque tiene una serie de ideas fijas acerca de cómo funciona el mundo, acerca de cómo se hacen las cosas y cómo debemos relacionarnos, que se han demostrado equivocadas a raíz de los recientes descubrimientos científicos. Por algo decía Louis Pauwels en mayo del 68, en las escalinatas del Odeón de París, que para cambiar las estructuras sociales hace falta algo más que una revolución, es necesario cambiar las estructuras mentales.

Este cambio mental debe comprender a la vez una adquisición de conciencia sobre nuestra verdadera naturaleza como individuos y sobre nuestro papel en el mundo; pero también una decisión de emanciparnos de este sistema que nos esclaviza, de una manera conciliadora eso sí, pero firme. 

En cuanto a los políticos, deberían tener en esta nueva etapa una función de armonizar, de integrar, de crear, de equilibrar, dejar de ser autistas respecto a la realidad que los rodea. Y que se enteren que la democracia no es sólo elecciones, sino el poder del pueblo, por el pueblo y para el pueblo.

(Un petit homenatge per a Moustaki, que s'emporta amb ell tants somnis i anhels, home lliure pensador que reivindicava en cada cançó el millor del que significa la humanitat)

MATARÓ-SOUTH FLORIDA: CONNEXIÓ GENERADORA D'OPORTUNITATS

"Hi ha dos racons de l'univers que amb tota seguretat pots millorar. Un ets tu mateix, l'altre, el lloc on decideixis anar un cop hagis millorat "

Dijous 24 d’abril passat, Tecnocampus Mataró va organitzar una Jornada sobre Internacionalització d’empreses i per presentar la connexió entre el nostre territori i South Florida, amb l’objectiu de convertir Mataró en el Hub de les empreses catalanes i espanyoles cap a la Florida, un territori dels més dinàmics i diversos dels EUA, amb el quart PIB més elevat entre els estats de la Unió, quasi 800 mil milions de $. La Florida és una zona amb: 

·         Múltiples sectors de interès

·         Potencial econòmic

·         Potencial de mercat

·         Plataforma cap a Hispano Amèrica

·         Font de recursos

La jornada s’ubicava  dins el projecte de treball estratègic que s’està portant a terme, en el marc del Mataró Marítim, des de la consultora GM&L ( especialitzada en nous mercats i internacionalització d’empreses http://www.gmlnewmarkets.com/index.php/es/) amb l’Ajuntament de Mataró, el Consorci del Port de Mataró (http://www.portmataro.org/) i Tecnocampus Mataró Maresme (http://www.tecnocampus.cat/).

El primer que hem de saber es que internacionalitzar les nostres empreses és possible. I per fer-ho possible hem de canviar dues coses: la nostra percepció i la nostra actitud. Necessitem creure-hi,  i necessitem tenir visió global.

Hem de tenir clar també que aquí no valen paraules sinó tenir una visió, fer camí i estar disposat a pagar el preu necessari (no hi ha resultats sense inversió). S’ha de fer tot un treball previ que és indispensable per afrontar el procés d’implantació en un mercat nou com pot ser el de la Florida, i que ens permeti dimensionar be els riscos, doncs la sola intuïció no garanteix l’èxit.

L’ impuls a la internacionalització de la que sovint parlen les institucions i governs, no funciona mai si no sabem perquè hem de sortir i si no sabem aproximar-nos a l’entorn del mercat a on volem anar. Perquè no estem parlant d’una decisió ocasional presa per solucionar un mal moment en el nostre mercat actual, sinó d’una voluntat de presència estable en un nou mercat. I amb aquest objectiu, es tracta de treballar per cercar contactes que ens estructurin agendes de valor fora dels circuits habituals dels organismes oficials, aconseguir una base estable de clients, i de crear filials, sucursals o trobar partners. És important tenir en compte per tant, que el repte de anar a altres països no és una fugida ni una escapada, sinó una opció de creixement i expansió natural. Hem de crear un full de ruta que busqui modernitzar el procés empresarial i generar un ecosistema de relacions i elements que puguin ajudar-nos en el mercat destí.

La internacionalització és sobre tot una actitud. I hi ha dos factors especialment importants, a més de l'anàlisi i de l'opció que es triï a nivell estratègic, que determinaran l'èxit o fracàs del pla: l'equip i la forma en què ens organitzem.

Són molt importants els factors següents:

·         Visió comuna

·         Compromís

·         Participació de l’equip

·         Estratègia

·         Competències de l’equip per actuar en incertesa i pressió

Al final, l'autèntic repte és globalitzar la ment de l'organització. Qualsevol organització que vulgui sortir a fora ha de tenir en compte una sèrie d'aspectes que poden dificultar la implantació d'un pla d'internacionalització si en la companyia no ha existit històricament una trajectòria internacional. Ser una companyia global implica canviar molts processos i formes de treball, i la resistència al canvi en aquest aspecte pot ser molt gran. És essencial també conèixer la idiosincràsia i el llenguatge de l’entorn en el que ens mourem. Per això dic que la internacionalització és, en gran part, una actitud.

Les nostres empreses no tenen altra sortida que la internacionalització, obrir nous mercats; i fer-ho bé, amb un coneixement adequat de l'entorn, mesurant els riscos, de la mà de qui té experiència i pot oferir contactes adequats i una bona interlocució i suport de les institucions d'aquell mercat. I el Sud de la Florida és una zona extraordinàriament interessant per diverses raons, però destaca sobretot el fet que és una porta no només per a la resta dels EUA, sinó la plataforma més important per al mercat Llatinoamericà. Miami és avui la capital de negocis d'Hispanoamèrica, seu de moltes multinacionals i de les principals empreses dels països emergents del Sud del continent americà, i és el principal destí inversor del capital iberoamericà.

La idea és establir de manera permanent i intensa un intercanvi empresarial entre el Sud de la Florida i Mataró-Maresme-Catalunya. Per això aposten també les institucions i organismes de representació empresarial d'ambdós territoris. Gran oportunitat, no ja per a Mataró, sinó per a tot el país. 

L’alcalde de Mataró, Joan Mora, en la clausura de la Jornada d’Internacionalització