lunes, 4 de noviembre de 2013

LA CRISI COM EXPRESSIÓ COL·LECTIVA D'UN CONFLICTE

En les darreres setmanes, he tingut ocasió de parlar varies vegades públicament de la meva visió sobre la “crisi”. Ho he fet davant empresaris, botiguers, emprenedors, i també ciutadans normals i corrents; persones totes elles preocupades per l’actual situació. I es que, independentment de quina sigui la responsabilitat de cadascú en l’actual estat de coses o el molt o poc coneixement que tinguem dels factors que el provoquen, no evita que ens afecti.
Dit això, no ens queda altre camí, assumit el desconcert , que despertar i caminar si no volem que el nou escenari, tan diferent al que hem conegut, ens exclogui per inadaptats.
Hem d’evitar que ens passi que el propi concepte “crisi” es converteixi en una maniobra de distracció, que ens impedeixi veure el que de veritat està passant al món.
D'entrada, crec que hi ha una sèrie de factors que al meu entendre no es poden posar en qüestió en qualsevol anàlisi sobre aquesta crisi:
1.- Que sorgeix perquè els valors actuals no estan alineats amb l’evolució, entesa aquesta en termes humanitaris i de sostenibilitat de la vida al planeta
2.- Les solucions que s’estan adoptant pels organismes i governs que ens dirigeixen, són contradictòries amb el que ens venen en els seus discursos els polítics i amb el que ha estat la història dels darrers 60 anys; és a dir, que les generacions viurien cada vegada millor i amb més benestar, justícia i llibertat. És tot el contrari. Doncs les mesures d’ajust i d’intervenció econòmica són veritables cops d’estat, per no dir una guerra declarada, contra els ciutadans
3.- La crisi és una estafa regressiva, amb l’objectiu d’esclavitzar-nos i concentrar més el poder i la riquesa
4.- Le democràcia s’ha convertit en una mera il·lusió retòrica, en la que cada quatre anys ens compten, però en la que en realitat no comptem per a res important
5.- L’única solució que tenim (o la principal) és l’educació. Una educació diferent, això sí, perquè l’actual sistema educatiu és just el que han utilitzat per portar-nos a on ara som. Un sistema educatiu que ens ha allunyat de les preguntes essencials, que és culpable de la crisi moral a l’haver prioritzat conceptes com productivitat, encaix en el sistema, competència, egoisme, interès propi, etc....
I ara anem al tema de fons: quan parlem de la crisi, del que es tracta realment en el fons és de parlar sobre nosaltres mateixos. 
En totes les societats i en totes les èpoques, els canvis sempre han vingut impulsats per tres elements bàsics:
1er, la tecnologia; 2on, les institucions; i 3er, els sistemes de valors en el marc d’un model mental imperant.
Aquest darrer és el veritablement transcendent. Els dos primers factors ja poden evolucionar, però el dilema es presenta quan ens adonem que hem desenvolupat visions del món o models mentals que ja no responen a l’imperatiu de la transformació emergent en termes humans a la que abans feia referència. Què fem llavors? Si mirem el nostre món, hem construït una societat que ens ha deshumanitzat i ens ha arrossegat al patiment i la insatisfacció.
La gran pregunta: Quantes coses, quantes idees, creences, preteses veritats, no hem donat per assumides i per bones, però que en realitat no estan alineades amb la nostra essència i per tant ens fan viure fora d’aquesta? Recomano que hi pensem i escrivim sobre això, perquè potser ens dona alguna llum sobre la nostra pròpia insatisfacció.
Fa poc es va estrenar la pel·lícula “Hanna Arendt y la banalidad del mal”, basada en els articles que Arendt va escriure a partir del testimoni del nazi Eichmann en el judici que el va trobar culpable pels crims contra el poble jueu durant la segona guerra mundial. Ella, enfront les crítiques de l’opinió pública del món, i en especial jueva, sostenia el concepte del que anomenava la “banalitat del mal”. Deia que Eichmann no era capaç de pensar, simplement obeía la llei més enllà de tota moral. Crec que Arendt no va ser ben entesa per alguns, perquè com diu José Ignacio González Faus en un article a La Vanguardia avui, parlar d’aquesta “banalitat del mal” no és rebaixar la gravetat del que va passar, sinó augmentar-la. El que efectivament és terrible es que autèntiques barbaritats perverses es presenten i son viscudes per la gent com coses indiferents i quasi acceptables.
Repeteixo: Quantes autèntiques barbaritats no hem donat per bones senzillament perquè, a base de repetir-les els mitjans i els polítics, hem arribat a assimilar-les i assumir-les com a tals?
Pensem-hi. Ha arribat el punt que la història ens ha posat davant un mirall i ens convida a veure la imatge que s’hi reflecteix. El que hi veiem serà el nostre destí. I l’única esperança serà veure-hi un estudiant il·lusionat disposat, amb la ment buida, a aprendre de l’experiència passada.

Hi ha tanta feina a fer.....!

(El meu petit i sentit homenatge al poeta del rock, el gran Lou Reed, amb una de les seves grans peces Sweet Jane)

No hay comentarios:

Publicar un comentario