En les darreres
setmanes, he tingut ocasió de parlar varies vegades públicament de la meva
visió sobre la “crisi”. Ho he fet davant
empresaris, botiguers, emprenedors, i també ciutadans normals i corrents;
persones totes elles preocupades per l’actual situació. I es que,
independentment de quina sigui la responsabilitat de cadascú en l’actual estat
de coses o el molt o poc coneixement que tinguem dels factors que el provoquen,
no evita que ens afecti.
Dit això, no ens
queda altre camí, assumit el desconcert , que despertar i caminar si no volem
que el nou escenari, tan diferent al que hem conegut, ens exclogui per
inadaptats.
Hem d’evitar que
ens passi que el propi concepte “crisi”
es converteixi en una maniobra de distracció, que ens impedeixi veure el que de
veritat està passant al món.
D'entrada, crec que hi ha una sèrie de factors
que al meu entendre no es poden posar en qüestió en qualsevol anàlisi sobre
aquesta crisi:
1.- Que sorgeix
perquè els valors actuals no estan alineats amb l’evolució, entesa aquesta en
termes humanitaris i de sostenibilitat de la vida al planeta
2.- Les solucions
que s’estan adoptant pels organismes i governs que ens dirigeixen, són contradictòries
amb el que ens venen en els seus discursos els polítics i amb el que
ha estat la història dels darrers 60 anys; és a dir, que les generacions
viurien cada vegada millor i amb més benestar, justícia i llibertat. És tot el
contrari. Doncs les mesures d’ajust i d’intervenció econòmica són veritables
cops d’estat, per no dir una guerra declarada, contra els ciutadans
3.- La crisi és una
estafa regressiva, amb l’objectiu d’esclavitzar-nos i concentrar més el poder i
la riquesa
4.- Le democràcia s’ha
convertit en una mera il·lusió retòrica, en la que cada quatre anys ens compten, però en la que en realitat no comptem per a res important
5.- L’única solució
que tenim (o la principal) és l’educació. Una educació diferent, això sí,
perquè l’actual sistema educatiu és just el que han utilitzat per portar-nos a
on ara som. Un sistema educatiu que ens ha allunyat de les preguntes
essencials, que és culpable de la crisi moral a l’haver prioritzat conceptes
com productivitat, encaix en el sistema, competència, egoisme, interès propi,
etc....
I ara anem al tema de fons: quan parlem de la crisi, del que es tracta realment en el fons és de parlar sobre nosaltres
mateixos.
En totes les societats i en totes les èpoques, els canvis sempre han vingut impulsats per tres elements bàsics:
En totes les societats i en totes les èpoques, els canvis sempre han vingut impulsats per tres elements bàsics:
1er, la tecnologia; 2on, les institucions; i 3er, els sistemes de valors en el marc d’un model mental imperant.
Aquest darrer és el
veritablement transcendent. Els dos primers factors ja poden evolucionar, però
el dilema es presenta quan ens adonem que hem desenvolupat visions del món o
models mentals que ja no responen a l’imperatiu de la transformació emergent en
termes humans a la que abans feia referència. Què fem llavors? Si mirem el
nostre món, hem construït una societat que ens ha deshumanitzat i ens ha
arrossegat al patiment i la insatisfacció.
La gran pregunta:
Quantes coses, quantes idees, creences, preteses veritats, no hem donat per
assumides i per bones, però que en realitat no estan alineades amb la nostra
essència i per tant ens fan viure fora d’aquesta? Recomano que hi pensem i
escrivim sobre això, perquè potser ens dona alguna llum sobre la nostra pròpia
insatisfacció.
Fa poc es va
estrenar la pel·lícula “Hanna Arendt y la
banalidad del mal”, basada en els articles que Arendt va escriure a partir
del testimoni del nazi Eichmann en el judici que el va trobar culpable pels
crims contra el poble jueu durant la segona guerra mundial. Ella, enfront les
crítiques de l’opinió pública del món, i en especial jueva, sostenia el
concepte del que anomenava la “banalitat
del mal”. Deia que Eichmann no era capaç de pensar, simplement obeía la
llei més enllà de tota moral. Crec que Arendt no va ser ben entesa per alguns,
perquè com diu José Ignacio González Faus en un article a La Vanguardia avui, parlar
d’aquesta “banalitat del mal” no és
rebaixar la gravetat del que va passar, sinó augmentar-la. El que efectivament
és terrible es que autèntiques barbaritats perverses es presenten i son
viscudes per la gent com coses indiferents i quasi acceptables.
Repeteixo: Quantes
autèntiques barbaritats no hem donat per bones senzillament perquè, a base de
repetir-les els mitjans i els polítics, hem arribat a assimilar-les i assumir-les com a tals?
Pensem-hi. Ha
arribat el punt que la història ens ha posat davant un mirall i ens convida a
veure la imatge que s’hi reflecteix. El que hi veiem serà el nostre destí. I l’única
esperança serà veure-hi un estudiant il·lusionat disposat, amb la ment buida, a
aprendre de l’experiència passada.
Hi ha tanta feina a
fer.....!
(El meu petit i sentit homenatge al poeta del
rock, el gran Lou Reed, amb una de
les seves grans peces Sweet Jane)
No hay comentarios:
Publicar un comentario