He
escrit aquestes línies, més extenses del que sol ser habitual, intentant reflexionar
sobre una qüestió sensible per a molta gent, i que entenc és un tema important
de present i de futur. Ho he fet intentant tenir una perspectiva el més ample
possible.
Tant de
bo tots plegats exercim el nostre poder i escollim ser part de la solució i
deixar de ser-ho del problema. Per això, és necessari abandonar l’excés
d’informació sobre tantes coses i augmentar-la sobre nosaltres mateixos.
Que no
haguem d’apagar més focs; fem senzillament que no hi hagi més incendis.
(A mi
tan querido amigo Juan Carlos Ferrando, con la confianza de que nuestras
visiones se entiendan, y en la esperanza de hacer posible un proyecto de verdad
común, de todos y para todos.
Al meu
també apreciat amic Xevi Agulló, perquè crec que la nostra trobada en la vida
no ha estat casual, sinó per aprendre)
Llegia una fantàstica
entrevista amb l’Ervin László a la Contra de La Vanguardia de fa pocs dies, en
la que ens ve a dir que “tot està connectat”. Certament, no podem concebre tot el
que hi ha a l’Univers com entitats separades les unes de les altres. Tampoc
podem entendre la societat i la persona com entitats separades entre si. La societat
és una xarxa de relacions; i hem d’anar en compte doncs, quan parlem
d’interessos individuals i col·lectius, perquè tots dos són un.
La intel·ligència col·lectiva existeix, i és un reflex de les capacitats
individuals dels qui formen un grup. La dinàmica de funcionament d’una societat
depèn de la sensibilitat i la intel·ligència social dels seus membres. El
“tot” per tant, pot arribar a ser major que la suma de les parts en quan a
intel·ligència. Aquest seria el cas de societats formades per persones capaces
de cooperar, de compartir un propòsit; societats amb una intel·ligència
col·lectiva que superi les capacitats individuals dels seus membres, perquè
aquests són capaços de vincular els seus valors respectius i perquè, amb els
lideratges adequats, deixen de ser víctimes de les circumstàncies i participen
de la creació del seu futur. Els veritables líders no es preocupen doncs en
cercar culpables, sinó en alimentar formes creatives de pensar en el futur i
d’influir en ell.
Aquest mateix
axioma es dona també en les relacions entre societats i comunitats diverses, de
manera que la interdependència
dels éssers humans amb les seves societats i d’aquestes
amb altres societats, s’estén a tota la creació. Les coses estan profundament interrelacionades
en la creació. Són part d’un tot integral. Tot, el que veiem
i el que no, està relacionat i és interdependent.
Entenc que és en aquest sentit,
per exemple, que l’Eduard Punset va pronunciar les seves paraules davant la
plana major de la política catalana en rebre la Creu de Sant Jordi l’any 2011,
quan deia més o menys que quan un poble es tanca en sí mateix i es nega a
interaccionar amb els altres pobles, s’acaba ofegant, deixa de produir neurones
i es condemna a morir.
Sense oblidar qui som, per
suposat; però lo important per a les persones i els pobles és interactuar,
entendre’s. Perquè tots compartim el mateix esperit. La història de la humanitat és una evolució cap a la recerca
de valors grans i simples, com l'amor i la veritat,
dels que deriven altres com la llibertat,
la cooperació, la justícia, la igualtat, la tolerància, etc. Els millors líders i visionaris han
somniat i treballat per a crear una societat lliure de la mentida i la violència.
Però l’univers
és dual, com ho és la mateixa societat, i la seva història és producte de
l’evolució de forces i valors oposats en el seu sí. Tot ha estat necessari per ésser
el que som i arribar a on estem. Ara som en mig d’una etapa de crisi i de transformació,
de canvi d’ordre i de valors. Són moments d’incertesa i de caos, de conflictes
i de pors, dels que només en sortirem si ens adaptem al canvi i som capaços de
reinventar-nos. Exercici aquest gens fàcil, en el que la consciència per cert hi
juga un paper clau. La consciència crea allò que percebem, i per tant allò que
construïm. Tenim el poder de canviar-ho tot, i l’únic obstacle són la por i les
pròpies limitacions.
Catalunya es
troba en una cruïlla històrica. La crisi, que tant durament ens colpeja, es
també una oportunitat, individual i col·lectivament. Hi ha vegades que s’ha de tocar
fons per poder aixecar-se. Com deia, l’obstacle per impulsar-nos sempre som
nosaltres mateixos. Més quan els anys de fals benestar s’han emportat per
davant molts dels valors que als catalans ens van fer forts i respectats com
societat.
En aquests
darrers temps, el debat sobre els possibles beneficis que ens comportaria la
total independència política respecte a Espanya ha passat, de l’àmbit
estrictament polític i tertulià, a la mateixa societat civil catalana. És un
altre dels efectes de la crisi. O potser aquesta l’ha accelerat, si més no. La
manca de lideratges i de referents morals en la política, fa que la gent cerqui
altre tipus de referents i causes que els doni esperança i els il·lusioni.
Personalment
no soc independentista, però tampoc en soc contrari. Mirant la història, segurament
no hi ha massa motius per sentir-se’n orgullós de ser espanyol, per molt que
algunes glòries esportives recents facin dir a alguns altre cosa; però ja
m’està be ser a Espanya si això no em fa renunciar al que soc i sento, i suposa
formar part d’un projecte integrador, còmode per a tots, sense tics “colonials”,
i en un marc de condicions econòmiques i fiscals justes. Crec que el poble
català, faltaria més, te dret a un debat obert i transparent sobre quin vol que
sigui el seu futur, però aquest debat no ha de ser manipulat, i els polítics i
líders socials haurien de ser capaços de parlar amb claredat i amb visió ample,
lluny d’interessos estrets i partidistes.
D’entrada,
crec que l’apel·lació constant a la història passada tant per uns com pels
altres no és argument sòlid. Fixeu-vos que aquesta referència argumental es
constant, tant en els “unionistes” com en els independentistes. No deixem de
moure’ns en percepcions subjectives i interpretacions diferents d’un mateix
fet. La història, la vida, es crea i es
construeix cada dia. És la nostra pròxima immediata decisió la que definirà el
nostre futur, personal i col·lectiu. No hi ha passat ni futur; en la vida només
hi ha ara, i serem el que ara pensem i fem. Crec, sincerament, que en la
humanitat el que realment te mèrit es construir projectes de convivència entre
gent diferent, i que cada moment es bo per a invertir la nostra energia en
replantar el jardí, en lloc de buscar entre les escombraries del passat. Quan
escolto el debat que te lloc sobre aquesta qüestió tan important, no em deixa
de sorprendre fins a quin punt ens afecten a tots plegats, a nivell individual
i col·lectiu, les creences i emocions subconscients, la manera com ens
expliquen i ens expliquem la història, la qual cosa acaba formant la realitat
en la que ens movem. Aquesta programació dominant, fa que de forma visceral
creguem que tot es resumeix en una història de “bons i dolents”. Això es el que
malauradament veiem en les constants manifestacions que tenen lloc sobre el
tema en mitjans de comunicació i xarxes socials. Arguments d’uns contra els
altres.
L’evolució es
producte sobre tot de l’aprenentatge, i l’aprenentatge està basat sobre tot en
el reconeixement dels patrons de conducta que ens han portat a on som, en la
seva comprensió. És aquest aprenentatge el que ens fa lliures. Llastimosament,
no sembla que la nostra societat, catalana i espanyola, hagi après de la seva
pròpia història. Tornem a sentir de nou les veus del passat, les del conflicte
i la confrontació, amb els mateixos arguments, i sobre tot defugint la pròpia
responsabilitat. Una de les raons per les que la història es repeteix a sí
mateixa es perquè les persones es neguen a aprendre, i opten per jutjar i
culpar als altres.
En tots els judicis que fem sobre algú, hi ha un judici sobre nosaltres mateixos, tan certs o falsos
uns com els altres. Observes el debat
actual sobre la relació Catalunya-Espanya, i només se’ns permeten dos
posicionaments possibles: o estàs en el bàndol dels bons o dels dolents. Mentre hom pensi que està
en possessió de la veritat i l’altre no, es crea
separació, i s’estableixen les bases del conflicte. La veritat és que en tots cantons hi
ha part de veritat i part d’il·lusió. Si mirem la realitat des de la nostra
posició sempre la veurem parcialment, i sembla que no hi hagi res en comú amb
qui la veu des de l’altre banda. Quan la veritat és, que només quan es veu des
de la totalitat és quan tot cobra sentit. Un bàndol no comprèn les raons ni els
perquès de l’altre. Hem de restablir una igualtat en les percepcions, de manera
que acceptem com a certa l’experiència de l’altre, i li donem la mateixa
credibilitat que a la nostra, partint d’entendre que es producte també de
comportaments programats, igual que la nostra. El judici i les exigències que
es fan a l’altre provenen sobre tot de les nostres pròpies inseguretats, i de
la falsa creença de que per construir junts hem d’estar necessàriament d’acord.
No es cert. Tan sols es tracta d’acceptar.
El compromís
de les persones i de les societats, ha de ser amb elles mateixes, en treballar
per ser millors; i no responsabilitzar a ningú d’allò que creiem que no està be
en nosaltres. Només quan acceptem a l’altre tal qual és, amb la seva
experiència, sense intenció de canviar-lo, és quan hi ha evolució i creixement.
En les relacions, perquè funcionin, les dues percepcions han de ser acceptades
com iguals. Acceptar les diferències és honrar la dimensió humana que ens
uneix, i és llavors quan cobra forma la nostra millor versió i tot adquireix
significat de cop. En arribar a aquest punt, les societats actuen de manera
sincrònica i són capaces d’assumir qualsevol fita i superar qualsevol repte. Allò
al que ens resistim persisteix, mentre que de l’acceptació sorgeix lo nou i
transformador. Això passa a nivell individual, però també col·lectiu.
Convé que els
dirigents, catalans i espanyols, ho tinguin en compte. En veient el panorama català
en concret, tan poc donat a l’autocrítica, em ve al cap sovint una pregunta:
Per què Catalunya, que ha arribat a ser el que és pel seu esperit emprenedor,
ha perdut aquest valor en les darreres generacions? És potser culpa dels
altres?. El somni dels joves catalans és avui, majoritàriament, arribar a ser
funcionari. Si és així, alguna cosa haurem fet malament nosaltres i els nostres
governs potser oi? Recordem les paraules d’en Punset.....
És necessari
que sapiguem distingir entre l’estat polític conjuntural i l’estat mental de
les persones i les societats. Alguna vegada he dit que més que arribar a ser un
estat lliure, el primer que ens hauria d’importar als catalans és ser un país
d’homes i dones amb la ment i l’ànima lliure. El que hagi de venir després ja
en parlarem.
Hauríem de ser capaços d’entendre d’una
vegada, i segurament aquest és un problema educatiu que te tot el país, que les
víctimes i els dolents (siguin qui siguin), han actuat en aquest drama d’acord
amb una programació mental, i que els culpables en tot cas no són les persones,
sinó els patrons de comportament. Només des de la superació d’aquests patrons
que donen lloc al conflicte, podrem fer un pas endavant. Em ve al cap el gran
experiment visionari d’en Nelson Mandela a Sud-Àfrica, i com va ser capaç de
fer servir l’amor, la veritat i el perdó per sanar un conflicte entre
comunitats que semblava incurable. Però és clar... Quin lideratge!!! Si ens
posem a mirar el panorama polític i social català i espanyol cercant líders
semblants......Mare de Déu!
La ment humana
és la darrera presó. Això es el que la ciència ens diu ara. Hi ha comportaments
programats, que ens lliguen i ens immobilitzen pitjor que si fossin cadenes.
Tornant al que dèiem de l’aprenentatge (qüestió tan important), no podrem
aprendre de veritat la lliçó convertint als altres en dolents i culpables, sinó
cultivant la humilitat, l’autocrítica, el perdó i la responsabilitat. Si neguem
la pròpia responsabilitat en la història del que ens ha passat, ens convertim
en víctimes, situació que ens resta totes les possibilitats de construir el
propi destí. L’èxit en la vida, individual i col·lectivament, rau en la
capacitat de governar les nostres accions amb decisions conscients, en lloc de
funcionar de manera programada sota creences subconscients. La programació més
mítica és aquella que percep el món com una batalla entre dualitats en
conflicte. Això ens fa situar-nos constantment en un o altre bàndol. Aquesta
percepció ens ha fracturat als humans al llarg dels temps. Hi ha exemples que
ens demostren que l’evolució ve de la integració de tendències oposades en un
estadi més elevat. Necessitem saber que el que en aparença sembla oposat, és en
realitat un cooperador necessari en el camí evolutiu.
Sens dubte,
Espanya és un estat encara en construcció. I el problema és essencialment
emocional, producte de comportaments repetitius, que han modelat una percepció
de la realitat que fa difícil la solució integradora. El de “pensar” no ha
estat justament un exercici massa comú en aquest país. En especial per part
dels dirigents, gens sensibles tantes vegades a respectar la diversitat
cultural i a la voluntat de “ser” de comunitats com la catalana. Tan sols la
reflexió i la consciència de a on rau el problema d’aquest difícil encaix entre
Catalunya i l’Estat, pot fer possible i viable un projecte comú. Per conviure,
hem de saber vincular valors, i trencar els límits creats per una història
sovint tràgica, i tants segles d’insensibilitat i ignorància mútua. El passat
pot condicionar negativament, però també ofereix elements que uneixen més que
separen.
En el fons, aquesta possibilitat
meravellosa d’un futur integrador i just, tan sols la bloquegen les pors i els
interessos, i sobre tot per part de qui te els ressorts del poder de l’estat,
aquesta “España eterna” que tan mal ha fet a la convivència i tanta ignorància
ha cultivat vers les altres cultures que no són la castellana. El primer pas per
aconseguir-ho és partir de zero, i perdonar. Tots plegats, uns als altres. Ja
ho sabem, mai la solució bona és la que sembla més fàcil ni més desitjable. En
el fons es una qüestió de ser més “humans”. No en som prou encara. Hem
d’aprendre més.....
“ Si vols fer un pastís de poma des del no
res,
primer hauràs d’inventar l’univers....”
(Carl Sagan)
No hay comentarios:
Publicar un comentario