UNA EDUCACIÓ PER SALVAR-NOS

Massa vegades he sentit que aquesta generació actual és la millor preparada de la història del país, i em demano perquè. Veig molt diploma amb poca substància, i sobre tot poca experiència viscuda de manera estimulant, cosa que comporta una quasi nul·la capacitat de sorprendre’s.

La societat s’ha tornat anodina, indolent diria jo. Tenim un sistema educatiu tòxic; uns pedagogs desmotivats i en general ineficients, perquè han estat educats també en un sistema merament expositiu, que no valora la metodologia ni el procés com essència de l’aprenentatge. Tenim, en fi, uns joves amb l’aspiració (aquells que poden) d’anar col·leccionant uns màsters (paraula horrorosa, com si la saviesa la pogués donar un diploma) veritablement buits de coneixement profund, que tan sols tenen com a objectiu col·locar-los laboralment de manera còmoda en el sistema i donar-los una gèlida prosperitat.

Tots plegats hem defugit de la responsabilitat de crear el nostre propi destí.

Confiem per exemple en una democràcia que ens compta cada quatre anys, però per la que no comptem per res més enllà de posar la papereta en una urna.

Ens hem deshumanitzat. I molt em temo que l’actual és una desorientació interessada, que obeeix a un pla per protegir els interessos d’una minoria que cada dia te més poder econòmic, financer i ja també polític.

Ja no escollim a qui ens mana, aquesta és la tragèdia del nostre temps. I els qui manen utilitzen als polítics per introduir-nos la por i la mentida.  

Hem de rectificar urgentment aquesta deriva, revisar profundament els models sobre els que hem construït la societat.

Hem de recuperar el poder de l’ésser humà. I es curiós, perquè com be diu Ben Rattray en una entrevista en “La Contra” de La Vanguardia, “Mai abans a la història la gent havia tingut tant poder”. Però n’hem de ser conscients d’això, de com hem viscut, i adoptar la decisió de ser responsables de la nostra vida, i assumir la nostra capacitat de canviar situacions si ens comprometem en fer-ho.

El nostre poder està en saber que podem ser lliures en les nostres decisions, si ho fem sense por i amb amor. La prioritat és treure’ns la por del damunt. Saber que la realitat que veiem es producte de la nostra percepció, i que aquesta depèn del nostre nivell de consciència. La diferència entre la veritat i la mentida és el nivell de saviesa conscient que tinguem. Els mitjans controlen la nostra sensació del que és possible. Hem de superar aquest límit. Perquè cadascuna de les nostres decisions i de les nostres accions forma part d’una actuació integral col·lectiva, i te un impacte en el benestar de tots i del món.

L’educació es clau per aconseguir-ho, però la seva missió no pot ser fabricar individus vàlids per a la productivitat econòmica, sinó persones capaces de col·laborar amb empatia i en connexió interdependent. El paradigma actual de competitivitat ha de donar pas a un lideratge distributiu , amb la intel·ligència com una experiència compartida. L’aprenentatge no es produeix a través de la mera exposició, sinó per l’experiència, per la participació i els significats compartits. La veritat no és el dogma, sinó comprendre com es relaciona tot entre sí. L’autèntic aprenentatge profund es produeix en interdependència, on tots són mestres de tots, amb el grup com una continuació del propi ésser, i en una vivència integral des dels tres centres, l’emoció, l’instint i la racionalització. La nostra pròpia història ens diu que només des del cervell racional no serem feliços, perquè allò que entra només pel cap mai no ho sabrem de veritat.

Aquesta situació que ara vivim no es una crisi de l’economia, dels bancs o de les empreses: Qui està en crisi som els humans, que estem en un moment en que hem de decidir com volem viure. I, no ho oblidem, la crisi sorgeix perquè tenim propòsits col·lectius que no estan en harmonia amb l’evolució.