LA CIUTADANIA AL RESCAT D’ELLA MATEIXA

Sota el títol “La Ciutadania al rescat d’Europa”, l’associació  “Endavant Europa”, que te la seu a la nostra ciutat i que va ser fundada per l’enyorat Joan Bellavista i Portell, va organitzar la setmana passada una xerrada-col·loqui per commemorar l’Any Europeu dels ciutadans, que va comptar amb la presència de l’arquitecta Itziar González Virós.

L’ex regidora barcelonina va estar magnífica en la seva exposició, durant la qual va parlar de una iniciativa que ha sorgit dels moviments socials a Catalunya amb l’objectiu de fer política d’una altra manera i apropar el poder a la gent: el “Parlament ciutadà”.

Mentre la conferenciant explicava de manera gràfica la idea, (podeu veure a sota el dibuix que va fer la Itziar per fer-la més comprensible), jo anava confirmant una idea que mantinc fa temps, la de que la crisi que patim ha estat necessària, i que forma part de la dinàmica de l’evolució. Quan s’arriba a un punt crític, un punt de bifurcació, el sistema es col·lapsa, i només pot esfondrar-se del tot o reorganitzar-se d’una altra manera per seguir evolucionant.

La crisi ens ha servit, entre altres coses, per adonar-nos que la història no segueix una trajectòria lineal de progrés i millora del benestar, com de manera excel·lent descriu també Josep Fontana en el seu darrer llibre. Les societats poden anar enrere, i no només en termes econòmics (les anomenades “crisi cícliques” del capitalisme), sinó també polítics i ètics. La majoria de la població ha perdut nivells de renda i s’ha produït un gran empobriment de l’ample classe mitjana que es va crear en les tres dècades posteriors a la segona guerra mundial; per altra banda, la riquesa ja no es reparteix de manera justa ni hi ha equitat fiscal.

Però, a més d’això, la democràcia representativa està essent qüestionada, i gran part dels paradigmes que ens han regit han saltat pels aires.

A Espanya, el règim polític creat a la Transició ha quedat deslegitimat i col·lapsat, i l’arquitectura institucional (la “volta”, com li diu Itziar González) desprestigiada sense excepció. Lo qual, afegit a que som un país amb el teixit productiu destrossat, no ens presenta un panorama gaire galdós. És la nostra una política sense debat profund, sense llenguatge rigorós, plena de demagògia, sectarisme i promeses que són un insult a la intel·ligència. Certs discursos, només es poden entendre venint de personatges que des de la seva mediocritat menystenen a la ciutadania. La política com espectacle bast i pobre.

Però crec sincerament que tot això ha estat necessari. ( veieu aquí el meu post “Bendita crisis”: hhttp://paulimojedano.blogspot.com.es/2012/05/bendita-crisis.html )

Al cap i a la fi, el que passa en l’escena política no és sinó un reflex del que som nosaltres mateixos. Ara ens toca agafar consciència i assumir responsabilitat. Convertir-nos de veritat en ciutadans, deixant de ser súbdits silenciosos i passius.

Amb la física quàntica hem entès que la realitat que observem no te límits, i que només existeixen probabilitats que permeten construir noves realitats que es concreten segons la voluntat de l’actor, en aquest cas cadascú de nosaltres convertits també en actors socials col·lectius.

En canvi, vivim encara en la il·lusió de creure en un progrés lineal, assumint una visió tràgica i determinista de l’ésser humà i de la societat; la qual cosa explica el conformisme actual.

Diu Ken Wilber a la Consciència sense fronteres, que “És com si la nostra percepció de la realitat no sigui més que una illa rodejada d’un vast oceà de consciència sense cartografiar, les onades del qual s’estavellen contínuament contra els esculls que ha creat a manera de barreres la nostra percepció”.

Hem de ser conscients que el món no és quelcom aliè que hi ha allà a fora separat de nosaltres. No només podem influir en la nostra realitat, sinó que podem crear-la. L'acte vital és el de participació. Participatiu és el concepte clau que ens ofereix la mecànica quàntica. Qualsevol societat és producte, en cada moment, dels actors i factors que bateguen en ella i interactuen per configurar la realitat política, social, econòmica....

Com deia Martí Pol, “tot és possible”. El potencial que tinguem dependrà de com interactuem entre nosaltres i amb el context. Pensant en això, arribo a la conclusió de que l’actual sistema i les seves estructures se sostenen perquè no les hem qüestionat de veritat, perquè seguim plens de pensaments i creences rígides que segresten la nostra capacitat de conèixer, i eviten que puguem accedir a una comprensió més ample de la realitat que voldríem. A base de cedir responsabilitat hem  adquirit una visió tràgica, limitada, de la nostra vida i del nostre paper social.

Estem “atrapats” pel sistema. No vivim. Sense ànima ni propòsit, ens hem convertit en titelles que es mouen al ritme que ens marquen els autors d’un discurs buit, només enaltit per uns mitjans captius.

I què hem de fer, us podeu demanar, per a sortir d’aquest cercle?

D’entrada, perdre la por. Cadascú de nosaltres te el poder de decidir el que vol fer de la seva vida, de deixar d’anomenar “destí” a allò que ens limita. No ens hem de queixar per la situació del món, perquè aquest és reflex de nosaltres mateixos; mai podem dir ni fer més del que som.

Tan sols podrem canviar les nostres vides, crear un món millor, si entenem cóm funciona i quines són les regles de joc. Ens hem de conscienciar que només podem aportar valor fora de la nostra zona còmoda. La majoria de gent amb prou feines ho intenta, es conforma amb satisfer les necessitats immediates, i acaben depenent d’altres persones, o de l’Estat, per sobreviure.

A la llarga, això és frustrant, i s’arriba a actuar des de una anònima i muda desesperació. La vida no es guia per la inspiració; i no pot inspirar tampoc la vida dels altres.

Aquest és el resultat en les seves vides quan la gent es mou entre acceptar els valors dels qui “manen” i limitar-se a projectar-los als qui te per sota, i segueixen i segueixen aquesta cadena perversa sense trencar-la.

Costa apartar-se del sistema, ja ho se. Si fos fàcil molta gent ho faria. Però no hi ha alternativa digna. Hem de començar a transgredir regles establertes, sortir del marc, pensar d’una altra manera..... En certa manera hem de morir; però es que, si no morim, si no matem el personatge, no apreciarem la nova vida que necessariament ens ha de venir. 

"Acerquense al borde, les dijo. No podemos, tenemos miedo, contestaron. Acerquense al borde, repitió. Y se acercaron. Él los empujó......y levantaron el vuelo (Guillaume Apollinaire)