Quan fa tres anys
anunciava la meva marxa del grup municipal del Partit Popular a l'Ajuntament de Mataró en roda
de premsa pública, vaig dir que no podia seguir formant part d’una organització
profundament corrupta, que havia vulnerat amb la seva operativa gran part dels
valors que predicava i que, a més, exigia als seus càrrecs electes municipals que
col·laboressin a finançar el partit de manera irregular, ja que demanava que
destinéssim els recursos públics que ens pagava l’ajuntament per fer política
local a mantenir l’estructura de la cúpula del partit a Catalunya.
Personalment no
vaig voler acceptar aquella imposició, i menys encara quan se m’obligava a
escollir entre els valors que em movien en la meva acció política i la servitud
a una direcció antidemocràtica que no dubtava en fer servir qualsevol trampa
per tal de reprimir i eliminar les veus discrepants. Per això vaig fer el
necessari per impedir l’accés de la direcció catalana del partit i els seus
comissaris polítics als fons del grup municipal, el control dels quals era el
seu gran objectiu, intentant garantir la seva destinació al seu ús legítim,
l’acció política a Mataró i per a Mataró.
Aquests dies, en
mig de la voràgine de brutícia en la que estem immersos, no he pogut evitar
pensar que, en aquell moment, ni un sol periodista o mitjà de comunicació va
atendre la meva denuncia, tancant tots ells files amb el sistema i el
totpoderós partit.
He reflexionat molt
sobre el que va passar. Possiblement em vaig equivocar, entre moltes altres coses, enfrontant-me a una
maquinària implacable i allargant un conflicte que va deixar pel camí massa
energies, il·lusions i cadàvers polítics de gent valuosa, i hauria d’haver
marxat molt abans de manera anònima i callada deixant pas a qui se sentis
còmode amb aquella manera de fer política, incompatible amb la meva perspectiva
sobre la vida i les organitzacions.
Recordo que quan era
un vailet que no aixecava un pam de terra, em quedava amb la boca oberta
escoltant el meu avi parlar amb passió de la defensa dels seus ideals de
justícia i llibertat, la lluita sindical, la república, la guerra civil, la
presó.....Hi havia quelcom fantàstic en el seu sentir, que em deia que jo també
el volia igualar quan fos més gran.
Aquella energia que
movia al meu avi crec que em va portar anys després a dedicar una part de la
meva vida al que ja llavors vaig identificar com “la política”. Ara, acabada
aquesta experiència, puc dir que si ja es prou difícil fer política
“autèntica”, política amb majúscules, al servei de la societat i de les
persones, més difícil encara és que els qui tenen el poder actuïn amb consciència.
Ningú n’està eximit
de cometre errors, dins de cadascú de nosaltres hi es tot, lo bo i lo dolent;
tots som capaços, en un moment donat, de fer allò que ara ens pot semblar
inacceptable. Justament per això no hem de jutjar ni criticar; perquè a més,
quan ho fem, sovint veiem reflectit en l’altre allò que no estimem de nosaltres
mateixos. Tots podem també ser víctimes de la nostra glòria, i generar un
personatge que ens acabi menjant. Però hem de tenir consciència d’això. Aquesta
és la clau. Ens falta consciència. Tenim tecnologia, coneixement, però la
consciència no la hem desenvolupat igual, i això fa que moltes decisions que
prenem estiguin buides de sentit.
És la consciència
la que fa que no aguantis més estar dins una estructura perversa, que no valora
a les persones sinó que les utilitza per a fins que no tenen res a veure amb la
millora de la vida de la gent. És la consciència la que fa que t’atreveixis a
mirar les coses des d’un altre punt de vista que no sigui el que et diu el que
mana; la que fa que no baixis el cap i mantinguis el criteri del que entens
just quan el poder et vol imposar el que “convé”; la que et fa decidir que no
vols ser un mer producte del sistema. Això és fonamental: aprendre a mirar
d’una altra manera, deixar de mirar com volen que mirem i deixar de fer el que
volen que fem. Decidir viure la teva pròpia vida només es pot fer des de la
consciència que et fa assumir la responsabilitat de prendre la veu i la paraula.
Espero que el que
està passant ens faci veure a tots plegats que no podem seguir així, que hem de
canviar la manera de pensar i d’interpretar el món. Si quelcom de menyspreable
te la inacceptable situació d’irregularitats protagonitzada per la classe
política actual i la seva incapacitat per aportar solucions als problemes que patim,
no es ja que robin o enganyin, sinó que poden provocar que la gent perdi la
il·lusió per exercir el seu dret a dir el que creu i exigir el que vol, i que
es desinteressi definitivament pels assumptes de tots, cosa que seria molt greu
i suposaria un pas enrere d’imprevisibles efectes. Es important que no llencem
per la finestra el sacrifici, l’esforç i fins i tot la sang de moltes persones
de generacions anteriors per tenir dret a veu i vot, per molt que la
irresponsabilitat dels dirigents actuals posi en qüestió la democràcia actual. Per
fer-ho possible cal que recuperem individualment el sentit de les nostres
vides, que recuperem la vocació del que de valor podem aportar al món.
Necessitem reordenar prioritats, i fugir d’un model consumista que ens han
imposat, que ha fet que perdéssim la nostra condició de persones originals, amb
projectes propis i plens, i passéssim a ser peces fotocopiades només aptes per
a consumir, peces que no comptàvem per res, per molt que ens comptin cada
quatre anys les paperetes que dipositem en una urna per seguir legitimant
aquest sistema regit per la cobdícia i la irresponsabilitat.
Siguem optimistes
però. De ben segur haurem après moltes coses del que ha passat, que ens faran
tornar a la nostra essència de compromís i amor. Com ve a dir Stefan Zweig a “Los
ojos del hermano eterno”:
“Fes el teu camí, intenta no fer mal a ningú,
segueix la teva vocació, el teu cor; procura, des de la millor de les
intencions, ésser coherent amb el que penses.....”
No hay comentarios:
Publicar un comentario