DECIDIR I LIDERAR EN LA COMPLEXITAT

El meu bon amic Juan Palacios, doctor en Psicologia, professor col·laborador d’Esade, deixeble d’en Claudio Naranjo, autor de nombrosos treballs d’investigació, i amb qui col·laboro en temes formació, va impartir per primera vegada ahir a Tecnocampus Mataró en una sessió especial de presentació, el seu taller anomenat “Incertum”, que ha vingut fent amb força èxit durant temps a Esade Creapolis, on jo el vaig fer a finals de 2010. En aquell moment em va causar un gran impacte, no solament per la gran capacitat del formador, sinó per lo innovador del producte, un taller amb un gran dinamisme i exigència participativa fet en forma de simulador conductual que suposa un veritable viatge d’autodescubriment i de creixement. Una experiència (perquè això és sobre tot, una veritable i inoblidable experiència) que recomano apassionadament a empresaris, emprenedors, persones que tinguin al seu càrrec la direcció d’equips.... I el recomano de manera especial en aquests moments de crisi, d’incertesa, de canvi i de complexitat (tot junt).
En un dels meus darrers escrits en aquest bloc, feia referència a la necessitat imperiosa de que Mataró generi el seu propi “ecosistema” econòmic, de coneixement i de model de vida. En aquest objectiu, el paper de Tecnocampus com a centre d’innovació és clau; però ho ha de ser també com a Escola de formació per a emprenedors i directius sota nous valors i paradigmes, radicalment diferents a aquells en els que es basen les actuals Escoles de Negoci. Per això es bo que s’hi facin actes com aquest del que us parlo.
Per altre banda ahir, que vaig tenir l’honor de presentar el taller i la persona d’en Juan Palacios a les persones que van assistir a la sessió, pensava en quan important i positiu seria que polítics i persones amb responsabilitats públiques, que prenen per tant decisions que ens afecten a moltes persones, participessin en jornades com aquesta, i s’adonessin de coses com quines són les condicions que defineixen l’autèntic lideratge; de que la incertesa no rau tan en els fets o les situacions, sinó en nosaltres mateixos, en les persones que les vivim; i que experimentessin la importància de la cooperació, de la interdependència en la consecució dels objectius comuns.
Necessitem alternatives innovadores en aquest món (en aquesta ciutat) en crisi. Res no canviarem treballant com sempre i, sobre tot, pensant com sempre. És més fàcil i recurrent intentar canviar la realitat que no pas els nostres models mentals, però això ens condemna a seguir igual, a no poder-nos adaptar als canvis, a allunyar-nos cada vegada més d’una realitat que només vivim de manera interpretada.
Després d’aquesta crisi, res serà igual, ni la forma de viure, ni la forma de treballar. Més enllà de la complexitat del moment, persisteixen però algunes veritats eternes, com que les nostres vides es configuren en base sobre tot a dues coses: en com utilitzem els nostres recursos, i en les nostres eleccions en cada moment. Per això és tan essencial la “perspectiva” que tinguem sobre la realitat. Necessitem que polítics, empresaris, educadors, entenguin això. Es la clau de futur. Només així serem capaços de crear aquest “ecosistema”, del que sortiran constants iniciatives delicades, creatives, que transformaran completament la manera de viure. El dilema ara és com deixar enrere les polítiques, els plans i les solucions que fins ara ens han regit i iniciar aquesta necessària transformació intel·ligent i harmoniosa que naixeran des de la pròpia societat.
Però hem d’estar tots plegats disposats a aprendre, o més aviat a “desaprendre”, a buidar la tassa de la ment que es diu en el Zen. I tenir clar que l’ull no pot veure el que la ment no li deixa veure.